divendres, 20 de juny de 2008

Estrips i esgarips

Encara estic indignat amb tot això de les colònies a L’Estartit de la meva filla, però no seguiré de moment.
Ahir van acabar el curs, que dius: podrien acabar bé, en divendres fent el paquetet sencer i rodó... doncs no. Aquest matí he pogut estar amb ells, l’Ariadna havia d’anar a enregistrar un text a l’escola –això ja és una mica malaltís, el dia després d’abandonar aquesta escola per sempre i hi torna!?!- mentre ella era allà, en Joel i jo hem anat a comprar a un supermercat. És difícil reprimir un nen de vuit anys enmig dels passadissos, sobretot si la primera cosa que veu és un prestatge ple de cromos diversos, llavors et pregunta com si no tingués ni idea:

-Què és això? -per veure si pico i li compro...
-Cromos fill, no ho veus? Mira són allà les llaunes! -li dic i corre a carregar-les.
Afortunadament se n’ha oblidat i hem continuat amb la compra del que havíem de menester, aquest cop em lliuro de comprar-li uns cromos que no serviran per res més que per acabar damunt un dels prestatges de la seva habitació.
En una lleixa m’he aturat a comprar dentifrici per la meva dona, que curiosament no estava anotat a la llista, però he pensat que li faria falta. Una mica més avall en Joel ha vist una cosa que sempre em demana, capçals per raspallar les dents d’aquells elèctrics i jo l’instrueixo dient que la millor manera és la manual, que això està fet per gent amb dificultats físiques i que bla, bla, bla, però ho he comprat perquè ja tenim un mànec, que no utilitzem, a casa –potser per compensar allò dels cromos. M’he arriscat tot i desconèixer si la marca dels capçals era la mateixa que la del mànec.

Recollim a l’Ariadna que està enfadada perquè el company que havia d’enregistrar el text amb ella no s’ha presentat, se li han enganxat els llençols a la cara, a les onze del matí.

Un cop a casa em miro al mirall del rebedor i em veig bé, avui m’he posat una de les meves camises preferides, blanca amb coll tipus Mao i, a més, he sortit de casa amb el segon botó de dalt descordat –feia calor. No sóc amant d’anar ensenyant pitrera, no m’agrada gaire, però avui ho he fet i no me n’he ni adonat en tot el matí. He anat cap el bany a deixar els dentifricis i els capçals, però de camí, la maneta de la porta del passadís decideix frenar la meva cursa a l’hora que sento un fort soroll d’estrip, m'ha vingut al cap la imatge d'un reactor que és ajudat a frenar per un paracaigudes. Amb cara d’idiota miro cap avall i veig que l’últim botó de la camisa s’ha esquinçat, respiro alleugerit, no n’hi ha per tant, però Déu n’hi do quin soroll ha fet el coi de camisa.

(Foto: Vista zenital de la maneta i l'estrip aprop del botó)

Com no m’ho acabo de creure, reviso la camisa i oh! Sorpresa! Emmudeixo de cop...

Potser ara hauré de recuperar la camisa blava...

Per acabar-ho d’adobar, mentre jo flipava amb l’estrip i feia fotos pel blog -com a record-, en Joel li ha mostrat els capçals de raspall a l’Ariadna, qui s’ha espavilat a trobar el mànec i a obrir-los per provar... Evidentment la marca no era la mateixa i ara tenim uns capçals que no podem tornar.

Amb l’emprenyada que duia per això de la camisa i això dels capçals, els he castigat a l’habitació, a no fer res i que la propera vegada preguntin abans d’actuar –cosa que sempre els adverteixo.
L’altra part del càstig és trobar algun amic que tingui un mànec de la mateixa marca i aconseguir vendre-li la moto... als pares, de no ser així, els retiraré l’import dels capçals de la guardiola -que omplo jo mateix religiosament...

Sóc massa dur? No ho sé, però és una manera de començar les vacances d’estiu posant clara alguna norma.

(No sé perquè tinc la sensació d’estar enrotllant-me massa en els escrits, però no sé fer-ho d’una altra manera, disculpeu si prenc massa del vostre temps).

2 comentaris:

maite ha dit...

!!!Pobre Sergi!!!!
Hay un refran que dice....Hoy hace un buen dia, quien sera el que me lo j.....?.
Con lo bien que te sentias con tu camisa y el guapo subido, para que luego te vieras sacando los demonios por la boca. Ya ves, tener hijos es muy divertido, nunca te aburres y cada dia es una sorpresa. Con el tiempo, uno se acostumbra . No te preocupes por como podamos interpretar tus escritos, SON REALES como la vida misma.
PETONS PER A TOTS

sergi m. ha dit...

Hola Maite!
Desconeixia aquest refrany que dius... sembla una frase de pel·lícula de riure, com les coses que passen en la més simple de les quotidianitats. Suposo que ja t'imagines com treia foc pels queixals...
Petons!

Què hem fet els del PiT darrerament?