De tornada

Hoooolaaa!!!

Queda algú per aquest racó de món?

Deu dies després de l'aturada temporal puc anunciar que les aigües han tornat al riu i, deixant de banda que avui he començat les vacances d'estiu, em veig amb certa disposició de reprendre, amb caràcter de mínims, els escrits al blog.

La meva estimada sogra, abans de venir a casa a descansar una setmana, va estar a l'UCI de l'hospital Trueta de Girona, que per cert: està en, en, en, en obres...

I alguns estaven ja: en en vacances...

Un cop força recuperada vam anar a Roses aquest diumenge passat a deixar-la a casa seva, amb el meu sogre que la trobava a faltar. Va ser deixar-la i marxar escopetejats cap a la platja de Canyelles Petites -una de les predilectes de la meva dona- tan petites són que normalment has de donar set voltes per poder aparcar, però aquell dia a la tercera ho vam aconseguir!

Rostits sota la crema protectora factor 1.200 (Papa, per què es diu crema si és perquè el sol no et cremi? -diu un nen a un anunci), els nens es banyaven i nosaltres intentàvem llegir. Dinem al "xiringuitu" de torn -sense comentaris, de moment- i cap a les cinc de la tarda ens dutxàvem i preparàvem per anar cap a... Blanes!?!

-Vols dir? -li pregunto.

-Sí, a mi m'agraden i als nens també!

-Però si hi anem cada any i sempre és el mateix, els focs de Blanes estan molt bé, però no creus que per avui ja n'hi ha prou?

- No... -contesta ella.

-Per un any que no hi anem, no passarà res..., a més, no es pot fer tot en un dia!

Diumenge a dos quarts de set de la tarda marxàvem de Roses i ens empassàvem sencera la caravana de sortida. Cent-cinc quilòmetres i dues hores més tard ens trobàvem al vell mig de l'embús per entrar a Blanes. Sort que els tiets i els seus veïns ens havien "reservat" un aparcament davant de casa seva...

Vam sopar "pescaíto frito" en un bar prudentment allunyat de la platja on aniríem a veure els focs. Aquest any ens va tocar veure l'espectacle alemany: ordenats, però un pel mancats d'agilitat, a mi m'agrada -com la majoria- la successió a tot drap d'artifici, m'és indiferent que segueixi un ordre, si els poguessin petar tots de cop, millor, però això potser enfonsaria Sa Palomera...

Als volts de les dotze de la nit tornàvem cap a casa. Va conduir la meva dona -aquest era el tracte- i també vam haver de suportar les cues interminables de sortida de Blanes. Poc més de cinquanta quilòmetres i hora i mitja més tard arribàvem a casa... ah! m'oblidava que a la una de la matinada estaven "en en obres" al túnel entre Mataró i Santa Agnès de Malenyanes i la meva dona soleta -ja no quedava ningú més despert al cotxe- es va haver d'empassar les caravanes del túnel...

Ella em va demostrar que sí es pot fer tot això en un dia, ara que dilluns gaudíem del privilegi de no haver d'anar uns a treballar i els altres es van saltar el matí poliesportiu de tennis d'estiu, no ho van trobar a faltar, ni els uns ni els altres, és clar.

Comença un període desconegut per a mi. Des de la posada en marxa d'aquest blog, el primer dia d'aquest any, he anat fent camí, però amb les vacances i la calor, no estic segur a hores d'ara de com anirà. Ja ho veurem. De moment sóc aquí i això és el més important. Com no he trobat blogaire de guàrdia que prengui les regnes del blog per vacances, com si fan els locutors de ràdio, m'hi poso.

Parlant de ràdio: és sorprenent descobrir, al cap de força estona d'escoltar un programa de ràdio que coneixes, que la persona encarregada de conduir-lo no és la mateixa, l'han canviat per vacances, però si el timbre de veu i l'entonació són clavades!

(Aquest trosset anava just després del primer paràgraf del post, abans d'escriure tot això del diumenge, ja m'he enrotllat de nou: Ho sento...)