dilluns, 7 de juliol de 2008

Seis de julio... San Fermín?!?

Avui és el dia que sona la cançoneta típica de Sant Fermí, allò de: Uno de enero, dos de febrero...
A mi em succeïa un fenomen estrany quan la cantava als set o vuit anys:
Uno de enero, dos de febrero, tres de marzo, cuatro de abril, cinco de junio, seis de julio, siete de... ag... i aquí em quedava amb aquella cara que fa que la gent rigui de tu, les comissures dels llavis ben avall, les celles ben amunt i el dit índex sobre els llavis tancats.


Tot el protagonisme de l’escena el prenia aquest ditet, fregant el lateral del nas, d’allà el passava per sota dels narius –això ho havia vist fer, en uns dibuixos animats de la tele, a un noiet escanyolit anomenat Wickie el vikingo i després resolia l’enigma fent petar els dits mentre exclamava: Ya lo tengo! O una cosa semblant.
La culpa era del meu germà petit i del meu pare!



En Marc, el meu germà, havia nascut un cinc de juny i això provocava la meva equivocació, el número cinc lligat a un més era el juny. M'adonava del error també perquè el nostre pare feia anys el set de juliol, Sant Fermí, i això no ho entenia, Sant Fermí era sempre el sis de juliol quan jo cantava la cançó de marres.

Això em dóna peu a felicitar el meu pare també a través del blog:

Felicitats pel teu aniversari, papa!

Segur que aquesta foto -a pesar que és de qualitat horrible- no la tenies.

2 comentaris:

Núria ha dit...

Sergi,
Gràcies pel teu missatge. Quin escrit més bonic i més íntim. El teu pare pot celebrar dues coses: l'aniversari i tenir-te com a fill. Les teves paraules destil·len un munt de sentiments bonics.

sergi m. ha dit...

Gràcies Núria, espero que les vacances nòrdiques -quina enveja-t'hagin anat bé i et dic de nou: bentornada a la Catosfera!

Què hem fet els del PiT darrerament?