dissabte, 5 de juliol de 2008

La República Natural del Porc.

Dimecres al migdia, un cop a casa, trec a passejar la Tora malgrat que el sol fa mal. Una furgoneta carregada amb sis obrers està aturada a cinquanta metres, en un voral, portes obertes i discussions típiques a grito pelao com diuen. Sento que es tanca la porta del conductor i es disposen a marxar, però just abans, per la porta lateral surten disparats dos objectes directes al camp: Una garrafa d’aigua de cinc litres buida i l’embolcall arrugat d’unes patates chips.
Olé! –penso. I ara qui els diu res a aquests? Sóc culpable de no recriminar aquest fet a sis obrers malhumorats?


A la tarda, tornant de comprar un cargol de cinquanta cèntims per arreglar una cadira, em trobo el mateix panorama que al matí: obres. Jo que volia estalviar-me carrers tallats anant per camins, a pesar de donar una llarga volta, vaig haver d’aturar-me una estona.

La volta extra em va permetre acostar-me a una zona força freqüentada pels jardiners solidaris -quina bona gent- als que ja vaig dedicar un post sencer. Un cop era allà, vaig descobrir que hi ha gent que s'espavila per trobar nous sistemes, noves solucions al problema de l’habitatge. N’hi ha que no es conformen amb un piset –encara menys ara amb la calor que fa- i s’empesquen la manera de gaudir d’un jardí enorme, envoltats de natura on així poder apaivagar les calors escoltant el dolç cant dels ocells.

Un sofà enmig del boscatge, que sembla el títol d’un llibre.
Caram com en sap aquest paio! –penso. La idea no està gens malament i per això, a uns cent metres trobo que algú més l’ha secundat, seguint l’exemple de son veí, i perquè no es digui, aquest deu ser el veí ric, doncs s’hi ha instal·lat un moble que trobo que hi queda força bé, encara que no entenc per què està a l’inrevés...




A un tres metres: el sofà a joc, la distància és la ideal per una tele de plasma de 43 polzades, tot i que no sé si disposen de corrent elèctric.
I ja tenen la sala d'estar totalment exterior.
He trobat a faltar una estora de benvinguda amb alguna cosa semblant a: Benvinguts a la República Natural del Porc.

Això, o bé el què fan és trobar l'indret ideal per fer-se una casa i no la comencen ni per la teulada, planten els mobles primer i després fan la casa a mida dels mobles, d'aquesta manera no hauran de patir el problema d'haver de llençar a la deixalleria un moble que no encaixa a casa, amb l'estalvi que suposa no haver de pagar per això...

-Com diu? Que és un servei de franc això de la deixalleria? Que si avises també hi ha un servei que et recullen els mobles vells que no vols? Doncs no en tenia ni idea... -dirà el responsable de tot això.

I és que el preu dels habitatges continua pels núvols i bancs i caixes no obren l’aixeta, però sempre hi haurà qui pugui gaudir d’un petit apartament com aquest tan acollidor que m’he trobat a escassos quatre-cents metres dels altres, en un lloc més civilitzat, amb terrassa, estenedor de roba i servei de canvi de pneumàtics gratuït.

La llàstima és la seva ubicació, massa a prop de carrers transitats, però no es pot posar on estan els altres, perquè el color verd es podria confondre amb el verd de la natura i els propietaris no en podrien presumir gaire.
No us hi veieu en aquesta terrasseta, parant la fresca, llibre en mà i prenent un refrigeri?
-Quina enveja!

8 comentaris:

bajoqueta ha dit...

No és perquè la gent sigue incívica tot això. És que fa molta calor per estar tancat a casa!

vpamies ha dit...

De porc i de senyor se n'ix de mena, que diuen per alguna banda.

Segur que costarà molt reeducar tota aquesta cort de porcs, però s'ha de fer pedagogia... i sancionar durament aquestes actuacions.

sergi m. ha dit...

Bajoqueta deu ser això que dius ;-)

Víctor no siguis tan dur, pobra gent!

Salut als dos!

vpamies ha dit...

Sergi, és que estic convençut que és qüestió d'educació.

Mira, de petit, recordo que llençar un paper al terra o una burilla, o el plàstic del paquet de tabac, era habitual, perquè no hi havia papereres, perquè el terra era brut... i ens semblava el més normal del món fer-ho!

Sí que ens deien que a Suïssa els carrers eren nets com una patena i la gent era cívica i et cridaven l'atenció si llençaves res al terra.

Ara, anys han passat, quan veig algú que llença un mocador de paper al terra, o una bossa de patates, o una llauna de refresc... em sembla estrany i només puc pensar: és un brut!

De la mateixa manera que m'encén veure tota aquesta colla de maleducats que posen els peus, amb les sabates brutes, sobre els seients al tren. Apa, qui arribi ja s'ho trobarà!

I segur que això no ho fan a casa seva. O si vas a casa seva i t'asseus al sofà i li fums els peus sobre la taula, segur que et criden l'atenció.

Ah!, però al carrer és diferent, perquè és de tots (o sigui, de ningú).

No Sergi, no és qüestió de ser dur. Cal reeducar tots aquests mal costums perquè la gent no sigui tan porca. I això comença des de casa, que és on més està fallant l'educació.

sergi m. ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu i ja ho saps. Veig que la ironia respecte a la duresa que apliques no l'he expressat bé.

Vaig aprendre a respectar el terra a l'escola, ens van concienciar de la necessitat de mantenir-lo net.

No fa gaire em vaig trobar un amic que havia anat al mateix col·legi, però dos cursos per endavant del meu. Estava fent les fotos per a l'escrit dels jardiners i ja pots imaginar de què vam parlar tota l'estona.

El problema és d'educació, el què passa és que no n'hi ha. Als meus fills no els deixo llençar res al carrer que no sigui a la paperera, és més, si algun cop el meu fill ha xutat una llauna buida d'algun porc que l'ha oblidat al carrer, l'obligo a recollir-la i a llençar-la. Amb ell puc ser dur, només té vuit anys, però amb sis obrers de mala llet prefereixo esperar que marxin i recollir-ho jo.
Sóc covard, però visc de bon rotllo...

Em sembla que acabem de fer un post conjunt dins els comentaris...
Salut Víctor!

Ariadna ha dit...

Hola papa soc l'Ariadna,
he pensat deixar la meva taca per aquet jersei blanc. Be he llegit la conversació sobre els porcs del carrer i jo també estic d’acord com que no se que dir-te a part que m’he llegit el teu blog de cap a peus i que continuïs redacta’n que ho fas molt be be m’acomiado
t’estimo molt!
Adéu papa que vagi be!!!!
i... com sempre dius (Salut)!

sergi m. ha dit...

Filla meva:
Ja imaginava que n'estaves fent alguna...

Has deixat de rentar la taca de la samarreta que t'has fet fent un pastís deliciós de formatge i gerds que ni tastaré perquè és per la festa sorpresa que us fan aquest vespre als de sisè i jo no hi puc anar perquè no deixen anar als germans petits?

Has deixat les obligacions domèstiques per connectar-te a Internet i llegir el meu blog?!?

Espero no penedir-me'n, però filla meva: ets un sol!
Salut i prometo no revisar-te l'ortografia, de moment...

vpamies ha dit...

Has de posar una emoticona darrere, quan fas ironia. :-)

És el que té això de Internet, que no veus la cara de qui hi ha darrere la pantalla, ni l'entonació que està volent donar als seus comentaris.

I per cert, quin plaer tenir els fills de lectors. Són uns grans crítics, segur!

Què hem fet els del PiT darrerament?