dijous, 3 de juliol de 2008

Somriures creuats i alguna coseta més...

Somriures creuats de Quissapon.


Ella viu a prop de l’edifici on treballo. Sovint els nostres ulls es creuen de lluny, somriuen i es saluden.

Avui l’he vist, caminava vorera amunt i jo vorera avall, he alentit el meu pas de baixada per poder creuar-me amb ella a l’alçada de casa seva. A uns vint metres ja ha començat a lluir un gran somriure, jo he fet el mateix, no puc evitar-ho, ni vull. Ella arriba abans –he calculat malament- i m’espera davant la porta de casa, els seus ulls demanen saber de mi, saber si tot va bé, els meus volen fer el mateix. L’aire suau i entremaliat li fa ballar els cabells, ella, coqueta, s’arregla un rinxolet que li fa pessigolles a l’orella. Em sento feliç de trobar-la, no sempre la veig.

Quan sóc al seu davant, amb un somriure d’orella a orella, m’atanso, li poso una mà a l’espatlla i acosto els llavis per besar-la...

Li faig un petó a cada galta mentre dic:
-Qué tal? –amb veu una mica més alta del què seria normal.
-Ya ves, aquí andamos... –contesta ella amb clar accent gallec.
La seva cara reflecteix el cansament provocat per l’esforç que ha fet carrer amunt empenyent el carretó ple de queviures.
-Si está hecha una chiquilla, señora Digna –li tiro floretes sempre que puc.
-Ochenta y uno para ochenta y dos casi... –respon ella orgullosa mostrant un dit i després un altre.
-Lo que yo digo, una chiquilla! –li crido perquè sordeja una mica, ja m’ho va advertir fa uns anys.


Tinc el desig d’aturar-me a parlar, encara que sigui poca estona, amb alguns avis que conec del barri. La mort de la iaia Rosa em va deixar orfe d’avis i els trobo a faltar, potser és per això que miro les estrelles la nit de Sant Joan, perquè fou en una nit de Sant Joan que vaig encetar la meva particular tradició d’adreçar-me a les estrelles en la foscor i parlar amb elles, com si els avis m’escoltessin. El meu avi es deia Joan.

Alguna coseta més...

Avui és l’aniversari de la Maite, la dona del meu pare i fidel lectora del blog. Ella ha patit el fet d’estar amb el meu pare molts anys, a les dures i a les madures. El meu pare és l’avi dels meus fills, però a ella mai li han dit àvia, ni iaia...

Per què? No ho sé, potser és una qüestió difícil de resoldre, conec casos similars en els que els néts d’un no ho són de l’altre.

La iaia Rosa va quedar vídua quan jo tenia catorze anys.
Amb el temps va trobar un company-nòvio a qui mai vaig considerar avi, però l’apreciava molt. En canvi, per la meva filla, era l’avi Josep. Ells n’estaven molt de la nena, vivien al mateix poble. El meu pare i la Maite no viuen a prop i veuen els nens de tant en tant, suposo que això influeix. Tampoc sé si ella se sentiria iaia...

No sé quants anys fa, ni ho diré si ella m’ho diu perquè a les dones no se’ls pregunten aquestes coses, però després de tot el què ha hagut de patir a la vida, trobo que es conserva molt bé.

Felicitats Maite i gràcies per fer-me sentir que sempre hi ha algú a l’altre costat de la pantalla de l’ordinador.

"La gent com tu m'encoratja a seguir endavant".
Petons!

4 comentaris:

La Martona ha dit...

Segur que, amb cada somriure que els arrenques, allargues un trosset la vida dels avis del teu barri i de la Maite. Un abraçada, Sergi

sergi m. ha dit...

Tan de bo així sigui Martona, com el somriure i les sortides d'un nen com el teu nebot Joan cap a tu, no?
Un petó i un somriure per tu també!

maite ha dit...

MOLTES GRÀCIES SERGI i família.
Has aconseguit fer-me plorar, no sabria definir en aquest petit espai la quantitat d'EMOCIONS que m'has despertat.
Sempre he sabut quin era el meu lloc respecte als néts del vostre pare. Ells ja tenen cobert l'assumpte d' "àvies" - "iaies".
Els sentiments no tenen mes misteri que el del Llevat Mare; creixen quan mes l'alimentes i necessiten el seu temps de repòs per augmentar-la .
Hi ha qui diu tenir UN RACO del Meu Petit Mon, d'altres t'animen dien que TENS un Raco Dalt del Mon, i el meu "raco" és un tros de LLEVAT MARE .I el que vulgui una mica per elaborar la seva VIDA , la hi dono.
Mai no s'acaba, però cal cuidar-la.
Avui, un dia despres del MEU ANIVERSARI (59), he recollit els ingredients necessaris per afegir-los a la MASSA Mare i continuar fermentant.
Gracies una vegada mes i fins aviat.

sergi m. ha dit...

Maite: Demà ens veiem i en parlem d'això del Llevat Mare...
Un petó.

Què hem fet els del PiT darrerament?