El post de les bèsties.

Dissabte passat vaig anar amb el meu fill Joel de vuit anys i la Tora de sis mesos al petit salt d'aigua de la riereta que tenim davant de casa.
És un lloc petit i senzill dins la natura, res de Niàgares ni Iguazús, simplement rierol d'un pam -de vegades ni això i d'altres potser t'arriba al melic- a tocar d'una petita zona de picnic amb parc infantil. Sovint, quan la calor és generalitzada, es converteix en un petit oasi per coneguts i estranys amb els seus respectius gossos.

Aquest dissabte hi vam trobar en Pol, un nen de cinc anys que menava, amb el rostre convençut, posat estàtic i gest seriós, una mena de caça papallones dins l'aigua. Damunt les pedres del marge hi tenia un cubell amb alguns petits peixos de riu.

La Tora es va ficar a l'aigua sense pensar-s'ho, no en va era allò el què havia anat a fer. En Joel va acompanyar en Pol en l'aventura de pescar crancs de riu a les aigües de dalt, abans del salt d'aigua, d'aquesta manera la Tora, que no cessava de remoure l'arena del fons i esborronar les esperances del pescador, no els espantaria la pesca.

Mentre els observava a tots vaig quedar esparverat de la quantitat d'informació que en Pol tenia desada al seu menut cervell, parlava d'oxigen, d'aquaris, d'accions a prendre per a aconseguir atrapar un cranc, dels llocs on solien amagar-se, de pistes com les bombolles d'aire que pujaven a la superfície provinents dels forats d'una totxana dins la corrent...

De petits havíem vingut alguna vegada amb el pare a refrescar-nos amb un bany natural quan aquest lloc era als afores del poble i per arribar-hi havies de fer una excursió. Recordo especialment un dia en que vam anar per ficar les llanxes tipus Zodiac dels Geyperman, però no vam tenir la previsió de dur banyador, potser perquè encara no era del tot època de bany o potser per la mateixa improvisació del nostre pare –dono fe que d’això en sóc hereu-, i el pare ens va dir que si volíem entrar a l’aigua ens havíem de despullar. Jo no volia entendre allò gaire bé, perquè no ens banyem amb els calçotets? què volia dir que no?, però em moria de ganes de jugar amb la llanxa i el meu germà petit de seguida va quedar en boles i ja jugava. En aquell temps jo deuria tenir vuit anys i també una vergonya exagerada, però van poder més les ganes de joc que el pudor i em vaig despullar de pressa i cap a l’aigua amb la llanxa i el ninot al damunt –el Geyperman, és clar-.
Mentre vam estar sols, cap problema, però una estona després va aparèixer un avi amb la néta disposada a banyar-se –venia del tot preparada per al bany- i em vaig mirar mon germà que no se n’havia adonat, em va fer un gest de complicitat i juro que la llanxa em va quedar enganxada al cos, just per damunt de la “pitxulina” –com li dèiem llavors- i només em vaig anar movent de cara a la nena i en zona on l’aigua no m’obligués a ajupir-me, per tant només em podia moure en un metre quadrat!

No puc recordar com va anar la sortida de l’aigua, ni si va ser la nena que va marxar abans. Tan sols m’he quedat amb aquest moment pel record...

La pesca de dissabte es va acabar amb un resultat prou profitós: un peixet de quatre centímetres, un capgròs de la mateixa mida a qui ja li sortien les potes del darrera i un cranc.

Vaig presenciar la magnífica destresa d’aquell nen de cinc anys en la caça del cranc de riu. Donava ordres al meu fill de vuit anys amb la fermesa d’un capità d’expedició enmig de l’Amazona:
-Dóna’m un pal! Ràpid! –cridava en Pol.
-Un pal com? –preguntava en Joel.
Jo que era al darrera garratibat, en vaig buscar un de llarg i prim i li vaig atansar al meu fill sense dir res.

-Molt bé ara acosta la xarxa aquí!
-Com? –en Joel acostava tímidament el caçapapallones per dins de l’aigua.
Llavors en Pol prengué la malla amb la mà dreta mentre amb l’esquerra burxava amb el pal per un forat de la roca mentre anava relatant com s’havia de fer:

-S’ha de fer així per la cua, perquè sinó les pinces et poden pessigar!

Cua, pinces? De crancs només en coneixia els de les roques de la caleta de Palamós, però no diria que eren massa perilloses aquelles pinces, potser les de les cabres de mar sí que les feien pitjors d’agafar... però cues? quina cua?
Òndia quan va sortir aquell tros de llamàntol directe a la malla empès pel pal del Pol!

Un cop a casa consulto a la Viquipèdia i sí, és un cranc de riu ibèric, d’un color marró fosc, es veu que també n’hi ha d’americans que són vermells. Llegeixo més avall i sorpresa! una coseta que em crida l’atenció: A causa del perill d’extinció dels crancs de riu ibèrics, n’està prohibida la pesca i la comercialització, això se li ha passat per alt al pescador, però és clar, si només té cinc anys. Malgrat els esforços del meu fill de convèncer-me que aquell marró no era tal, sinó que tenia un to vermellós... el cranc va tornar al riu, potser per caure de nou a les xarxes d’en Pol.

Minuts abans del retorn del cranc al seu hàbitat, havia aparegut per casa una amiga de l’Ariadna, la Bàrbara, qui ja s’havia encarregat de portar menjar pel peixet que compartia cubell amb el capgròs. Les nenes hi van abocar una mica d’aquell menjar i va ser vist i no vist: en uns segons el peix descansava panxa amunt...
No sabem si fruit de l’atac del capgròs gelós o per culpa d’una indigestió.
Indignat amb la situació –ja havia advertit als nens que s’havien de tornar les bèsties al seu lloc natural- encara vam estar a temps de tornar el capgròs al riu.

Vaig recordar als meus fills l’episodi de principi de vacances on la protagonista era una sargantana jove a qui les carícies maldestres dels nens van acabar amb un més que probable infart de miocardi de la sargantana, que no va poder superar, malgrat haver-li fet un terrari improvisat dins d’un tupperware amb sorra herbes i roques a mode d’unitat de vigilància intensiva.

Diumenge vam recórrer amb els meus fills i la Tora el tram de riera entre el salt d’aigua i una mica més amunt de casa nostra. En un racó vaig descobrir un animaló d’un color rosat que xipollejava torpement la poca aigua del marge, els meus fills no havien parat atenció ja que anaven més pendent del fons que de la superfície. Vaig exclamar:
-Un ocell!
Suposo que els nens van alçar la vista als arbres, però es van adonar en mirar-me que l’ocell era als meus peus. A primer cop d’ull vaig pensar en un periquito, però quan el vaig envoltar amb la mà per treure’l de l’aigua em vaig adonar que era un canari amb plomatge clapat de blanc i taronja, tons rosats en la transició. Vàries plomes es van desprendre del seu cos i van caure a l’aigua, estava malferit. El vaig deixar en mans de la meva filla que es va encaminar cap a casa i es va preocupar de trobar-li casa, ja que la nostra veïna té ocells al pati i alguna gàbia de més.

En Joel, la Tora i jo vam continuar riera amunt trepitjant aigua, ja que allò era realment el que havíem anat a fer i la meva intenció era arribar fins a casa per la riera. Coneixia a la perfecció el tram de davant de casa a l’altre vora del rierol, era una zona a la que hi acostumava a portar la Nuska anys enrere. A mode d’aventurers vam anar avançant fins el tros que vaig creure millor per sortir-ne, però la vegetació estava enorme, no es veia ni el camí. Malgrat aquests inconvenients, no volia recular –que hagués estat el més recomanable- i, armat amb un bastó, em vaig anar obrint pas com en una selva frondosa. Aviat vam patir l’atac de les ortigues i vaig carregar el meu fill dalt de les meves espatlles, d’aquesta fila vaig continuar ara amb un bastó a cada mà i el meu fill embrutant-me les ulleres amb els seus ditets cada cop que li deia: agafa’t!
La Tora va recular, va veure massa complicació o potser no va poder suportar els atacs urticants -que m'han durat dos dies sencers- i va marxar pel camí que havíem hagut d’usar nosaltres.
-Hem perdut la Tora! –vaig cridar a la meva dona i a l’Ariadna mentre des del pont la buscàvem amb la mirada.
L’Ariadna quasi s’ofega per l’impacte que li va causar sentir aquells crits.
-Ja la veig! –vaig dir amb to més calmat.
La meva filla va sortir esperitada cap el salt d’aigua a esperar-la.
Quan per fi vam arribar tots a casa, vam poder fer cinc cèntims de l’aventura a la meva dona –que ja s’havia encarregat d’anar a buscar el pollastre a l’ast- i a la veïna que també era al carrer.

Per acabar-ho d’adobar:

Dilluns vam anar al cine a veure WALL-E i a sopar al Viena, va venir amb nosaltres una convidada, la Bàrbara, que agraïda per la invitació, es va presentar dimarts al matí a casa amb una peixera que contenia un peixet de color negre, mil aletes i ulls grossos adossats al cap. En aquell moment vaig preferir haver-li cobrat el sopar i l’entrada al cinema, però l’Ariadna em va prometre que es cuidaria de tot.

El cas és que demà marxem uns dies a veure ma germana a Sort i ma mare s’encarregarà de "tot", vull dir de la Tora –que no pot venir, malauradament- del canari a qui de moment anomenem “Oui” perquè és la única cosa que diu i com no sabem si és mascle o femella, doncs apa! i ara el peix, que segons la Bàrbara menja cada dos dies, però que el pot de menjar diu que ha de menjar dos o tres cops al dia...

Per cert: Felicitats Natàlia! Ens veiem demà. (Avui és l'aniversari de ma germana, però ja no em queda gaire espai més i com que la veurem demà i a més hem parlat per telèfon avui mateix... no voldria que pensés que la relaciono amb les bèsties del post)

I fins aquí aquesta història, llarga? sí, però crec que pel què he escrit des de diumenge fins avui i el què podré escriure els propers dies, ja estarà bé, suposo...