dimecres, 3 de setembre de 2008

Lectures estivals

Sí, efectivament, ja hi tornem a ser.
No puc endarrerir més el fet de tornar a escriure al blog, tot i que ja m’havia acostumat a llegir allò que altres escriuen, com els blogs que visito i, com no, els escriptors professionals.
L’estiu és l’època de l’any en la que més llegeixo i aquest no ha estat una excepció.
Aquí deixo el recull dels llibres que he llegit, així com dels que no he pogut i he abandonat.

“Et donaré la terra” Chufo Lloréns
731 pàgines (incloent agraïments i bibliografia).
Llibre de tapa dura i un original tallat irregular de les pàgines que m’omplia el pitram, al principi, de petites serradures. Un cop superades les primeres cinquanta pàgines, el llibre no et deixa restes al damunt. Abans de morir sepultat sota el seu pes vaig decidir portar a terme una criticable intervenció, escalpel en mà: desprendre’m del pes innecessari de la tapa del llibre mentre el llegeixo còmodament com si d’una edició gran de butxaca es tractés. Aquest fet va esdevenir una tradició des de llavors i l’he practicat en tres llibres més en total aquest estiu –tots ells de la meva propietat, és clar.






En quant al llibre en qüestió haig de dir que al principi presenta un munt de personatges i t’atabala una mica, però un cop fetes les presentacions, entres de ple en la història, que et va captivant a cada pàgina fins la darrera. M’ha agradat la riquesa de vocabulari que l’autor mostra i diria que guarda certa similitud amb “L’església del mar” de l’Ildefonso Falcones, que em va fascinar també –entesa aquesta similitud com allò que capta un lector qualsevol com jo, no vull dir que hi hagi paral·lelismes, ni molt menys plagi.

La següent novel·la que vaig “des-tapar” va ser “El pont dels jueus” d’en Martí Gironell. Li vaig donar cinquanta pàgines de confiança, però no vaig poder continuar perquè tenia massa recent “Et donaré la terra” i l’estil era una mica mancat en comparació, em sap greu ja que, probablement, si hagués començat per aquest, l’hagués acabat.

Seguidament vaig prendre “La sang dels innocents” de Julia Navarro. Aquesta novel·la ja l’havia començat feia temps i la vaig deixar a les trenta pàgines. Aquest cop estava decidit a trencar el malefici, volia entrar-hi de ple -fins i tot també vaig llevar-ne la tapa dura-. Esforçant-me vaig començar-lo de nou i vaig arribar a les cent pàgines, que era el marge que m’havia autoimposat, però va ser inútil, no vaig poder i el vaig deixar apel·lant al dret sagrat que té qualsevol lector a deixar una lectura –ja sigui d’un llibre, d’un diari o d’un post com aquest- tan bon punt creu que no l’ha de continuar o no li interessa en absolut.

Després d’aquests dos intents fallits, vaig començar “La bodega” de Noah Gordon (381 pàgines) amb ganes de tornar a trobar-me captivat. L’edició que tenia al meu abast era la castellana, la que vaig regalar l’any passat a la meva dona. Dic en castellà perquè segons vaig sentir a la ràdio, la traducció al català era lamentable. Vaig jeure en una hamaca un dissabte al matí i la vaig acabar a la nit, no vaig fer res més, tret de les necessitats bàsiques de tot ésser humà i els seus fills. La història t’atrapa i et fa voler saber què serà el següent que passarà..., més tard: I ara què ve?... és així, Noah Gordon, a pesar de les crítiques, enganxa de la mateixa manera que va fer amb “El médico”, “Chamán” o “La doctora Cole” entre altres...
Suposo que algunes de les veus catalanes crítiques amb el llibre es deuen al nom que l’autor tria pel personatge: Josep Álvarez. Si és així, potser tenen raó, la història tindria més realisme si s’hagués dit Josep Puig, per posar un exemple. Són coses d’assessors, suposo, no crec que tingui a veure amb allò de la “crosta nacionalista”.

Passejant entre prestatgeries d’un calorós Eroski, vaig descobrir un llibre de butxaca: "Tòquio blues" Norwegian Wood, d’un autor japonès Haruki Murakami de qui havia pres referència en un post d’en Jordi al blog El racó de les impressions i la memòria. No podia deixar escapar aquella oportunitat, encara que casual, i li vaig dir a la dona que li regalava... per mi.
428 pàgines d’un estil reflexiu -diferent al que portava llegit fins el moment. Mentre anava llegint les cabòries d’en Toru Watanabe, les imatges es movien en la meva imaginació com si fos en una pel·lícula japonesa de tons verds i grocs, estil videoclip musical. Acostumat a noms catalans, castellans i anglosaxons en general, noms com: Naoko, Toru, Midori o Reiko et transporten a un món més proper al de Doraemon, però una vegada t’acostumes, formen part de l’obertura mental literària d’enguany.
La novel·la, curiosa i trista, juga sovint amb la mort com a part de la vida. No serà la darrera cosa que llegeixi d’aquest autor.


Acabat en Murakami, vaig agafar un llibret que feia temps tenia en ment començar: “El curioso incidente del perro a medianoche” de Mark Haddon. Versió castellana de 269 pàgines plenes de lògica, números, matemàtiques, investigacions i aventures d’un nano autista de quinze anys, Christopher Boone. Una novel·la excepcional al voltant d’un personatge que, segons diuen, no s’assembla a cap altre i mostra la peculiar manera de veure el món que té aquest noi.




Vaig trobar el final del llibre a Sort i vaig quedar per uns instants sense res per llegir, però va ser a l’hotel on treballa ma germana on vaig començar la curiosa aventura de llegir novel·la en anglès.
Gràcies a la suposada deixadesa dels clients, l’hotel posa en uns prestatges al hall i a disposició dels nous clients, els llibres oblidats, la majoria en anglès i de tots en vaig triar un que em va cridar l’atenció: “No time for goodbye” de Linwood Barclay, 437 pàgines intrigants i de constants successos que em van atrapar des de la primera a la última. L’argument es basa en la estranya desaparició l’any 1983 d’una família sencera, pares i germà, d’una noia de catorze anys. La novel·la transcorre en l’actualitat (2008) després de vint-i-cinc anys, ella ja està casada i té una filla de vuit anys. No explicaré res, ja que vaig començar a explicar-la a la meva filla mentre l’anava llegint i es va enganxar a l’argument fins que li vaig haver d’explicar tot fins el desenllaç. He buscat al google informació de l’autor i figura que la novel·la ha estat traduïda a dotze idiomes, crec, per això si es publica aquí, li compraré a la meva dona.


Abans de marxar de Sort i amb previsió que aquella novel·la no em duraria gaire a les mans, ma germana em va convidar a agafar-ne una altra i vaig triar: “A death in Tuscany” de Michele Giuttari, ex-policia italià que figura entre els que més ven d’Itàlia. Per què el vaig triar? potser perquè curiosament entre les pàgines que vaig fullejar hi va aparèixer un personatge: Sergi (curiosament no Sergio) a qui anomenaven Serpico, digueu-me simple.
Han estat 385 pàgines de novel·la policíaca, màfia siciliana, albanesos, intriga, assassinats, drogues i massoneria barrejada amb pedofília. De bon principi no enganxava tant com l’anterior, però és un dels culpables que m’hagi esperat a escriure al blog de nou.
A Roses vaig comprar dues novel·les més de butxaca: “The promised land” de David Hewson -que he començat avui- i “Before I wake” de Robert J. Wiersema, a veure què tal...

Ah! també he gaudit de la cadireta de platja que em va regalar la Penélope, de l’ombra que em proporcionava el para-sol de color rosa a la platja i dels quilets de més que he desat curiosament repartits pel meu cos ;-)
Per cert, no he estat l'únic en cruspir paper aquest estiu, a la bústia de casa hi ha un cargol que s'ha anat posant les botes amb la nostra correspondència, sobretot la bancària. Pel que sembla, la hipoteca ens deu haver baixat, ja que només es pot veure això: ????,54 € .

8 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

només m'he llegit el del gos, que em va agradar molt

NATÀLIA ha dit...

Home noi ja era hora que ens tornéssis a escriure,que aquí no hem fet vacances...encara!
Estic contenta de que t'hagin anat bé els llibres de l'hotel, ja miraré les últimes novetats que s'han deixat,jejeje...
Apa fins aviat,que algun cap de setmana de Setembre tinc previst baixar.
Un potxonet per tots!!!
Natàlia

Té la mà Maria - Reus ha dit...

em quedo amb el Tòquio Blues que és l'unic que he llegit

salutacions

sergi m. ha dit...

Jesús: Home tenint en compte la quantitat de posts que has fet des del tretze d'agost fins avui, no m'estranya en absolut que no tinguis temps de llegir més...
;-)

Natàlia: Vaig enviar ahir un mail a l'autor canadenc Linwood Barclay preguntant per on podria trobar una edició del llibre en castellà i avui mateix he rebut resposta. He flipat amb internet! Quines coses, ja comencem a ser col·legues... fins aviat doncs
:-)

Té...
És bona elecció company, però no preferiries compartir el rebut de la hipoteca?
;-)

vpamies ha dit...

Doncs jo vaig agafar a finals de juliol quatre llibres al bibliobús, i n'he hagut de tornar dos sense poder-los obrir.

Al·lucino com pots llegir tant, Sergi!

A mi les criatures amb prou feina em deixen lliure l'ordinador. I si agafo un llibre, ja no et dic res!

L'estiu és per fer el mandra. El temps i tot hi acompanya.

Però bé, com a desgreuge, et confessaré que he rellegit llibrets que volten per casa (ara aquest, ara aquest altre, ara un fragment ací, ara un fragment allà) i he llegit molt per pantalla, també.

sergi m. ha dit...

Per mi, Víctor, llegir a l'estiu és fer el mandra.
Me'n vaig adonar a la platja un dia que vaig apartar el llibre per cridar l'atenció del meu fill i es va espantar en no reconèixer-me sense llibre davant del nas...
;-) Salut!

La Martona ha dit...

Caram, Sergi, has fet feina en pocs mesos! El Celler i l'Església del Mar,per diferents motius, no em va enganxar i Tòquio Blues em va agradar molt. Per la resta, doncs gràcies per donar-los a conèixer, qui sap, potser el proper estiu... :)
Bon començament de setembre!

sergi m. ha dit...

Ei Martona!
Bona tornada igualment, gràcies.

Què hem fet els del PiT darrerament?