diumenge, 7 de setembre de 2008

Moment de felicitat

En Joel, el meu fill, és molt mogut.
En una de les seves particulars curses per casa per anar a... qualsevol lloc i amb l’excessiu moviment de braços i atabalament de membres en general al més pur estil destraler, la seva mà esquerra va anar a topar amb nosequè i es va fer una petita ferida al dors. Va iniciar el seu plor de dolor exagerat, més per cridar l’atenció que pel mal que tenia en realitat.
Quan vaig donar-li un cop d’ull vaig exclamar de seguida allò que tantes vegades havia sentit dir a casa de la Iaia Rosa per boca del tiet Toni:

-Porteu una palangana que surt la sang a litres!

Ell em mirà contrariat mentre li deia que allò no era res. Jo volia restar-li importància al fet, però no funcionava i vaig demanar-li que anés a rentar-se les mans amb sabó mentre jo prepararia les cures adequades.
Així ho va fer, content, perquè ja intuïa que el seu pare li dedicaria una estona només a ell, en comptes de fer anar l’ordinador.

Vaig anar al safareig on tenim l’armari de les medicines per als primers auxilis.
Amb una tireta ja en tindria prou, suposo que pensava ell, però s’equivocava, aquest cop vaig decidir que faria el mateix que hagués volgut que em fessin a mi.


Gasa, esparadrap, bena i més esparadrap per acabar contemplant els ulls brillants i trapelles, barreja de blau cel i verd esperança, còmplices del joc entre pare i fill, que acompanyaven una tendra abraçada, ja sense llàgrimes.

La bena el va acompanyar fins aquella mateixa tarda, un cop ja l’havia mostrat a tothom orgullós de ser el centre d’atenció, ni que fos per uns minuts.

Cada mirada que creuàrem aquell dia, amagava el llaç que la bena havia creat entre nosaltres, a pesar que tots dos sabíem, que no n’hi havia per tant, però va ser especialment feliç, perquè aquell dia, ell va ser diferent a la resta.

No costa res i ho recomano, paga la pena encara que només sigui per veure la felicitat reflectida en els seus ulls.

10 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

un bon joc de complicitats amb el teu fill

bajoqueta ha dit...

Quan era menuda la meua il·lusió era trencar-me un braç per poder portar guix. Per sort no va passar. De més gran vaig tenir un esguinç i vaig odiar portar guix i muletes per sempre més!

Cristina ha dit...

Una bona manera de tenir més complicitat amb el teu fill. Tu sí que en saps,jejeje. Jo no puc sentir això que tu sents perquè no tinc fills però suposo que deu ser una sensació immensa. Una abraçada!

sergi m. ha dit...

Jesús: He estat a punt de titolar aquest post: "felicitats petites", però m'he tallat per por de plagi
;-)

Bajoqueta: L'has clavat. Ni més ni menys, tu i jo hem passat el mateix en aquest cas, llegeixo el teu comentari i és el què hagués escrit jo mateix.

Cristina: Ho és, de debò. Gràcies pel teu comentari i... benvinguda!

vpamies ha dit...

I quina traça fent embenats! No m'estranya que ton fill es deleixi perquè li'n facis un.

Una història tendríssima, Sergi. Fantàstica!

Ferran ha dit...

:) Molt maca, la història. En Joel es devia sentir com un ferit de guerra, admirat per tan valent com havia estat per haver superat el mal tràngol :))

RAFI ha dit...

Una bona “obra d’art”, i aquest tipus de bena encara la fa més espectacular , però hi falta “la firma” de l’autor, i si quan érem petits es “complia la il•lusió” de trencar-te un braç també et feia il•lusió que et signessin en el guix.

sergi m. ha dit...

Víctor: Vaig estar a punt d'embenar-li fins al colze, però se'm va acabar la bena...
Ferran: Va presumir de valent tot el dia ;-)
Rafi:
És bona aquesta de les signatures al guix, no recordava aquest detall, ja tenia més de trenta anys quan em van enguixar per primera vegada i penso que ningú me'l va signar.

"Salut" a tots!

Mar Roca i Sol ha dit...

Bones de nou,
et visito per donar-te les gràcies. Avui us he dedica un petit document en format vídeo fet amb bones intencions i per tenir un record d'aquests dies.
Ens llegim els propers dies. Prometo entra en calma als blogs adherits i fer una bona ullada. Tenim u nivell molt alt a Catalunya amb els blogs.
Per cert et deixo aquí el correu per aquells que s'han adherit i que jo no en tinc constància per tal de fer l'enllaç. 100anysdestelada@gmail.com
Moltes gràcies.
Muakisssssssssssssssss

sergi m. ha dit...

Gràcies per passar-te per aquí Mar, em va semblar una bona iniciativa això de penjar l'estelada al blog.
(La Mar és la responsable directa de la proposta amb motiu dels cent anys d'estelada)

Què hem fet els del PiT darrerament?