Moment de felicitat

En Joel, el meu fill, és molt mogut.
En una de les seves particulars curses per casa per anar a... qualsevol lloc i amb l’excessiu moviment de braços i atabalament de membres en general al més pur estil destraler, la seva mà esquerra va anar a topar amb nosequè i es va fer una petita ferida al dors. Va iniciar el seu plor de dolor exagerat, més per cridar l’atenció que pel mal que tenia en realitat.
Quan vaig donar-li un cop d’ull vaig exclamar de seguida allò que tantes vegades havia sentit dir a casa de la Iaia Rosa per boca del tiet Toni:

-Porteu una palangana que surt la sang a litres!

Ell em mirà contrariat mentre li deia que allò no era res. Jo volia restar-li importància al fet, però no funcionava i vaig demanar-li que anés a rentar-se les mans amb sabó mentre jo prepararia les cures adequades.
Així ho va fer, content, perquè ja intuïa que el seu pare li dedicaria una estona només a ell, en comptes de fer anar l’ordinador.

Vaig anar al safareig on tenim l’armari de les medicines per als primers auxilis.
Amb una tireta ja en tindria prou, suposo que pensava ell, però s’equivocava, aquest cop vaig decidir que faria el mateix que hagués volgut que em fessin a mi.

Gasa, esparadrap, bena i més esparadrap per acabar contemplant els ulls brillants i trapelles, barreja de blau cel i verd esperança, còmplices del joc entre pare i fill, que acompanyaven una tendra abraçada, ja sense llàgrimes.

La bena el va acompanyar fins aquella mateixa tarda, un cop ja l’havia mostrat a tothom orgullós de ser el centre d’atenció, ni que fos per uns minuts.

Cada mirada que creuàrem aquell dia, amagava el llaç que la bena havia creat entre nosaltres, a pesar que tots dos sabíem, que no n’hi havia per tant, però va ser especialment feliç, perquè aquell dia, ell va ser diferent a la resta.

No costa res i ho recomano, paga la pena encara que només sigui per veure la felicitat reflectida en els seus ulls.