dimecres, 15 d’octubre de 2008

Cap d'any a Andorra 1986 (més o menys)


En aquesta foto es pot apreciar la dolçor del teu rostre en conjunt, les perles de la teva boca, els ulls enamorats, el nasarró un xic arrugat pel gest, les celles suaument arquejades, els rínxols de la teva melena mig amagats sota un barret parisenc...
La teva imatge contrasta amb el gest compungit, tosc i sec de la meva estampa, amb cara de no haver menjat en dies, ulls de mussol darrera les enormes ulleres de cul d'ampolla i les dents d'ase vell, per no parlar del gest de la mà, símbol inequívoc de rebelia i ofensa, escarni i odi... com va gosar aquesta noble dama posar per a un retrat acompanyada d'un engendre d'androide com aquest? Maldestra la mà de l'autor del retrat!

(Està xula la foto, oi?)
___________________________________
Fragment del llibre dedicat a la meva dona.

5 comentaris:

Jordi ha dit...

Òstres! I aquells rínxols? S'han perdut pel camí?

sergi m. ha dit...

Bona apreciació, Jordi.
Diguem que els tinc controlats amb un producte de perruqueria. A la platja no l'uso i és quan més m'acosto a la imatge d'en Puyol (només de barbeta cap amunt, malauradament);-)

bajoqueta ha dit...

Uff sergi quines pintes jajaja.
quines ulleres i quin jersei i cabell jajaja. Molt guapos si si :P

Ferran ha dit...

La descripció de la teva dona és molt poètica però la teva... un pèl autodestructiva, no? :)
En aquella època, tots els qui duiem ulleres les duiem com aquestes. Com canvien els temps, per sort! :-))

sergi m. ha dit...

Sí Bajoqueta, tens raó, quines pintes! XD

Ferran, ja tinc certa tendència a ser-ho d'autodestructiu ;-)
La meva filla pensa el mateix de les ulleres, però què hi farem, les modes...
Salut a tots!

Què hem fet els del PiT darrerament?