D'uniformes i Instituts

L’altre dia vaig anar a buscar els meus fills a la sortida dels respectius centres educatius. A les cinc sortia en Joel, a dos quarts de sis l’Ariadna. Amb tot allò de la preparació de la festa de la meva dona i la feina, no havia tingut encara oportunitat de fer-ho.

El meu fill en veure’m entre els pares que esperàvem va esbossar un ampli somriure i se’m va llençar al coll. Vam anar al súper a comprar les quatre coses de la llista i vam fer cap a l’Institut de l’Ariadna.

Un cop allà em vaig trobar amb en David i la seva filla Anna, que anaven a recollir el David, l’altre fill. Mentre parlàvem ens acostàvem a la porta principal de l’Institut fins que, de sobte, en Joel i jo ens vam quedar sols just davant la porta.

-Pssst... pssst... Sergi! –sento, em giro i veig en David, el pare, que des de l’altra banda del carrer em fa senyes perquè m’atansi.
-Què passa? –pregunto.
-És que no podem estar allà, aquí les coses són diferents, els pares hem d’esperar-nos allunyats...
-Ah! Com no hi he caigut abans... –riem i esperem.

En Joel em va demanar permís (?) per anar a jugar al parc infantil mentre esperem.
-Però quan et digui “anem”, anem, eh?
-Que sí, papa!

L’espera és llarga i li comento al David coses com la dificultat de localitzar la meva filla entre tantes noies, ja que totes van amb el mateix uniforme! Surt el fill d’ell i marxen.

Està bé que vagin uniformades, així no hi ha problema alhora de vestir-se al matí...
I un xurro!!!

No és que l’uniforme es composi de camisa blanca i faldilleta de quadres amb mitjons fins el genoll, similar al de la Britney Spears en un dels seus primers èxits –si no el primer- ans al contrari: pantalons estrets tipus “pitillo”, que amb la llei del tabac potser haurien de dir-se tipus “palleta”... bé, no, vull dir... tant se val! Samarreta de tirantets, mocadoret al coll –això m’agrada, per evitar refredats- la motxilla de setanta quilos –això sí, amb les dues cintes ben posades- però en comptes de dur-la a una altura prudent per evitar lesions, la duen per... tapar-se el cul –amb perdó, suposo- i els cabells llisos, llargs i amb serrell al costat per poder acompanyar-lo amb els dits d’una mà.

Amb aquesta fila van totes i jo em torno boig per endevinar quina és ma filla. Finalment acabo per trucar-la al mòbil... gran invent. Qui va ser el primer pare en comprar-li a la seva filla d’onze anys un estri com aquest? De qui en va ser la idea? El dia que el meu soci, en Jordi, em va confessar que li havia comprat un telèfon mòbil a la seva filla de... divuit anys –ja en fa uns quants d’anys- li vaig deixar anar una frase que ara m’hauré de menjar amb patates:

-Ara només et queda donar-li la teva targeta de crèdit, també!!!

(nyam, nyam... dizculpeu ke amb la boka plena no zé ejcriure...)

Se’ns fa gran, què hi farem, és la vida... me l’hagués tingut que cruspir mentre era petita, però ara ja estic tip.
Una cosa em va entristir aquella tarda. Parlant amb en Pere, un dels professors de català de l’Institut -la seva filla té la mateixa edat que la meva i ens coneixem de l’antiga escola de les nostres filles- reia quan jo li confessava que no entenia això de mantenir-nos els pares allunyats de la porta principal... Ell no dóna classe al curs de les nostres filles per mantenir-se al marge. Això ho entenc, d’acord, evites suspicàcies i bla, bla, bla.
Però el que em va semblar realment trist és el que em va dir després:

-Puc parlar amb tothom aquí a l’Institut, excepte amb la meva filla... aquí no.
-Coll...ns, que fort! –vaig deixar anar, ens vam acomiadar i li vaig demanar que, ja que anava en direcció al parc, m’enviés en Joel de tornada, tenia ganes d’abraçar-lo i així ho vaig fer.

Trist, molt trist, però és el que toca, de mica en mica hem d’acostumar-nos a dir adéu als nostres petits.