Bon dia...

Ahir al matí, just després d'aparcar abans d'anar a treballar, en un barri on el castellà és la llengua més usada al carrer tres persones van passar-me pel davant.

La primera, una dona passejant una gossa dàlmata. Sé que era femella per les mamelles... és clar. Penjaven d'aquella manera que pengen quan ja has tingut cadells. La senyora em va mirar, jo a ella i vaig dir-li un simple “hola”, educadament.
Ella va contestar de la mateixa manera, però afegint un “bon dia”, en català –vaig pensar, a la qual cosa jo vaig correspondre amb un “bon dia” mentre contemplava aquelles mamelles a punt de fregar el terra.

Encara no havia tancat el cotxe que passava una noia jove, elegantment vestida i amb el cap adornat per un curiós barret. Tenia les faccions potser un xic sud-americanes amb galtes prominents, llavis gruixuts i pell clara. Quan passava pel meu davant em va mirar i jo vaig esbossar un nou “holaaa...” al que ella va respondre somrient un “hola, bon dia”, en perfecte català –vaig pensar de nou. Seguidament vaig correspondre amb un “bon dia” mentre contemplava aquell curiós barret. Uns metres enllà, es va girar i em va dedicar, a banda d’un nou somriure, una excel·lent frase que em va acompanyar la resta del dia:
-Que tingui un bon dia! –va deixar anar.
-Gràcies, igualment... -vaig afegir.

És la única cosa que vaig saber dir mentre em preguntava per les seves limitacions. Vaig quedar una estona pensant en aquella frase i en el que transmet... i em va alegrar el dia.

Finalment em vaig creuar amb un noi a qui no vaig saludar perquè va treure el mòbil, va prémer un sol botó i se’l va posar a l’orella.
-Qué pasa quilloooo! –va exclamar deixant al seu darrera un núvol de fum de tabac que em va colpejar el rostre.

Llavors vaig recordar que algú, a qui no conec, m'acabava de desitjar un bon dia... (encara que em tractés de vostè).