Atac de banyes

Post no apte per a menors de...

Bé, que ho llegeixi primer un adult i decideixi.

Ken Follet em pren la dona.

El Tió de Nadal, tot cagant, va tenir la gran pensada de cagar "Un món sense fi" per un servidor. No em queixo que el Tió tingués una gran pensada, perquè això és el què fa la meitat del planeta quan “fa el número quatre”, l'altra meitat llegeix quan és al lavabo, o almenys això diu... (dic això del quatre per no tornar a repetir el verb “cagar” de nou... crec que he cobert amb escreix el percentatge escatològic del post).

Al què anava, que no vull estendre’m massa.

Em vull queixar de l’abducció sideral que ha patit la meva dona amb aquest llibre. No llegeix altra cosa que aquesta totxana encantadora que sepulta els lectors més temeraris... i quan dic altra cosa, sí amics i amigues, tots i totes, també incloc els escrits en aquest humil blog :-(

En honor a la veritat, potser es va perdre tres o quatre posts seguits... i què és això? Res... misèria si ho comparem amb l’època “pre-tiolenca”, amb aquells ulls brillants que em preguntaven ansiosos allò de:

-Has escrit alguna cosa avui, carinyu?

Amb aquelles papallonetes que pessigollejaven la meva panxa de músculs abdominals ben definits... Ai, la meva panxa... (No us ho creieu això, eh? Que sempre n'he tingut un i molt ben definit).

Aquí hauria d’entrar una musiqueta trista que provoqués sentiment de pena cap a la meva persona per part dels lectors...

Ken Follet pren metadona.

La sort que tinc és que “Un món sense fi” d’aquest Richard Gere en potència no es titula “Un llibre sense fi”, sinó ja em podria anar buscant parella de ball... (Ups, no he dit res).

Fa un parell d’estius em vaig llegir “Els pilars de la terra” i m’agradà molt. En veure’m enganxat (que no sepultat, perquè era en edició de butxaca de les de debò) ho vaig entendre.

Diuen que les editorials catalanes haurien d’espavilar a l’hora de publicar títols de butxaca, espero que no vingui de Madrid aquesta afirmació i que no tingui res a veure amb la nostra butxaca.

Ken Follet prem la llimona.

Si en comptes d'escriure "Els Pilars de la Terra" hagués escrit un llistat de "Les Pilars de la Terra", potser no hagués arribat a passar de les cinquanta pàgines. Si prenem d'exemple el que diu el Instituto Nacional de Estadística, que us detallo aquí per estalviar-vos perdre més temps (si és que no teniu ja aquesta sensació...): vint-i-dues coma vuit de cada mil dones de nacionalitat espanyola es diu Pilar. (Les coma vuit deuen ser columnes... molt dolent, ja ho sé, no m'ho tingueu en compte).

El mateix, o una cosa pitjor, passaria amb "Un món sense fi" si s'hagués titulat: "Un nom, Serafí". Crec que només hagués pogut escriure un conte de llargària similar al de "La caputxeta vermella" en versió reduïda quan el pare o la mare en qüestió té pressa perquè comença el partit de futbol a TV3... (Que no és allò de: On vas caputxeta? A rentar-me el cul al riu... que tots sabeu, noooo...)

Ken Follet emprenya la mona.

Doncs sí, i molt que ho estic... que el llibre era per mi!!!

Doncs aquesta mona no deu ser la primera de fer jocs de paraules amb el nom d’aquest autor... que si ara trec la ena i la poso al final, que si trec la té i la poso al lloc de la ena...

Ket Follen mala persona

Com dirien alguns... i la mona!

Ai que m’he passat, sort que no estem en horari protegit...

Penélope! Au va dona, a veure si l’acabes ja i me’l passeees, eh?

Què dic, si ara no tinc temps. Avui dimarts i tretze, agafeu-vos!