Ma Felicitat Petita

Acabo de perpetrar un atracament, he deixat aquest comentari en el post d'avui dijous d'en Jesús M. Tibau.

És aquest:

Disculpa l'atracament a lletra armada, però necessito que em concedeixis permís per a publicar un post inspirat en la teva secció dels dijous i que du per títol: "Ma felicitat petita". L'haig de penjar avui, ja que és el dia de les teves felicitats petites i ja sé que és tard i amenaça neu, però et puc donar una mica de temps... 8 / gener / 2009 22:41

Com que nou minuts més tard no he obtingut resposta (perquè a hores d'ara ja deu estar mirant la neu per la finestra de casa seva) tiro endavant i no crec que se n'adoni...

Amb permís o no d’en Jesús, aspirant a viure del “cuentu”, com ell mateix es defineix, em disposo a copiar amb total llibertat una de les seves metòdiques i ordenades seccions amb les que ens enlluerna cada dijous, les Felicitats Petites, i aquí va el meu post:

“Passejant” abans d’aquest Nadal per un centre comercial de Catalunya que el seu nom comença amb la paraula Matar (mal rotllo...) i acaba per Ó Park (que és el què diu un amic anglès quan veu un forat... per aparcar... el cotxe, és clar). Ben pensat deu ser un missatge subliminal que els mossos haurien d’investigar: Matar o aparcar? Coi aparca i no siguis burro, que per una discussió d’aparcament amb resultat de mort (assassinat) et poden ficar a la garjola en un tres i no res!

On era? Ah sí! Doncs que arrossegava les sabates per aquells passadissos infinits de colors i músiques diverses tot seguint l’ombra incansable de la meva dona. Estic convençut que quan va néixer i li posaren Penélope de nom, algú li cantà la cançó d’en Serrat aquella que fa: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar...” i des d’aquell dia, ella camina i camina i pel camí descansa, però sense aturar-se! I jo em queixo: “...em fa mal el peu bo!” (perquè ja en tinc un de dolent) i ella ni cas.

Jesús, una coseta només: la secció normalment és curta, oi? És que sóc un mindundi... procuraré no allargar-me massa, em sabria greu no cenyir-me a la còpia.
Continuo en temps present per intentar fer-vos sentir el mateix que jo:

De sobte els meus ulls es claven en un aparador. No puc creure el que veig, em trec les ulleres amb el mateix gest instintiu que ho faria en Jaime Peñafiel, però sense elles jo no hi veig tres dalt d’un burro, de fet no en veuria ni tres-cents dalt d’un tiranosaure rex! Em frego els ulls amb el dors d’una mà, però no millora i torno a fer que les ulleres donin sentit a la meva vida. Obro els braços i la dona em diu que vagi amb compte de no arrencar el vol, jo no li faig cas i mostro el meu millor somriure, aquell que s’estén d’una orella a l’altra i em deixo caure de genolls a terra davant de l’aparador...
Mentre la meva dona parla amb els de seguretat per tranquil·litzar-los, trec el mòbil i capto aquest màgic moment per sempre, Ma Felicitat Petita:

De la foto només he hagut de retocar els colors. És per això que, si sou gaire tiquismiquis i zoom-addictes, potser hi trobareu alteracions de contrast i salts de color, fins i tot diamonds in the sky...
Per acabar, ho faré a l’estil del mestre per tal que aquest post pugui ser titllat de plagi:
No em direu que això no va ser una felicitat petita i un bon moment per passar del "Pare Noel".

Ah! I colar publicitat del blog...

23:26 (fa 2 minuts) Respon
Sergi ha deixat un comentari nou al missatge "Felicitats petites (78)":
Ups! Ho he fet...Salut!

jesus tibau per a mi 23:27 (fa 0 minuts) Respon

I tant, home, tens tota l'autorització del món.

Si voleu conèixer les felicitats petites d'en Jesús, cliqueu AQUÍ.