Un dia de platja qualsevol

Com que els homes i dones del temps avisen que l’estiu encara queda lluny (?) i passarem molt de fred els propers dies, he pensat començar aquest post, escrit, article o parida (per posar algun exemple en femení...) amb un dia de platja qualsevol (que comença exactament igual, curiosament, com acaba aquest paràgraf).

Un dia de platja qualsevol, un d’aquells dies estiuencs en què se’m fa més fàcil dir que sí a la meva dona que discutir amb ella de la conveniència d’anar o no a la platja i recordar-li les recomanacions horàries (que ella sempre interpreta a l’inrevés), en Pedro, en Pep i jo vam anar els primers (les dones anirien més tard, però no per imposició, per gust...) a prendre el cafè després d’un suculent dinar sota el para-sol que detallo a continuació (de manera breu):

Assegut damunt de la nevera (de platja), menjant entrepans (sí, més d’un) i fent-los baixar amb cervesa sense alcohol de llauna (que s’escalfa amb més facilitat). Picant de tant en tant patates de bossa (que prèviament ha bavejat tota la canalla) i olives “rellenes” (per no dir: farcides d’anxova i pebrotet, que dius: només que fossin un xic més grans li entaforarien un plat de paella sencer, musclos inclosos -però això ja no seria un aperitiu...). Tot això amanit, com no podia ser d’una altra manera, amb la remor compassada de les ones a la vora, una amable i suau brisa marina i...

Un polsim de sorra, molta sorra, d’aquella que va i ve, la mateixa que trepitja tothom amb els peus descalços, suats, la mateixa que recull les burilles de cigarreta i...

(Ep! Xxxxxt... lectora o lector: disculpa si et fa fàstic llegir això mentre menges, però si és així: què fas llegint això si estàs menjant? Llegir i menjar són actes incompatibles, segons un estudi -que no he fet jo-, quan mengem hem de dedicar tota la nostra atenció al menjar del plat -Plat? Entrepà? Platja?- bé espero haver-te fet oblidar per què he obert aquest llarg parèntesi, podem continuar, tu menjant i jo escrivint...)

Ara no recordo per on anava...

Ja sé, que la platja "estava tan a petar" que em va costar trobar-me:

Ah! Els homes vam anar a fer el cafè al “xiringuitu” (semblàvem els Reis Mags en banyador després de seguir durant sis mesos la dieta alimentària de Santa Claus). En arribar i seguint les pautes de cortesia que regeixen les converses entre nosaltres, molt educadament vaig dir-los:

-Me’n vaig a pixar, demaneu-me un tallat, valeee?
-Valeee... –contestaren ells amb sublim correcció.

Un cop tenia la clau a la mà, vaig haver de realitzar l’esforç més gran i perillós que es pot fer després de dinar a la platja: carregar amb un clauer en forma d’àncora (a escala real) fins el lavabo.

-He dit lavabo?!?
-Sí...

Doncs el lavabo era un taüt vertical de fusta de pi sense envernissar on m’hi vaig haver d’encabir. Allà dins, la meva mirada es mogué amb rapidesa entre la fortor per descobrir coses com que l’avantatge principal del clauer és que ningú té pebrots d’obrir la porta (si aconsegueixes deixar la clau posada).

Calor d’infern i panxa plena, però la bufeta era el què més reclamava (lectores i lectors sensibles: no us preocupeu que aquest cop només vaig fer pipí...).

Acostumo a netejar-me amb un tros de paper higiènic (per higiene i per evitar sorpreses inesperades de darrera hora), però en aquella sauna pudent no n’hi havia ni una mica. Coll...ns! Un McGyver com jo... ¿Què podia fer si només disposava d’un parell de xancles, unes ulleres i un banyador vermell del tipus surfista? (Ep! Però dels que no ha trepitjat mai una taula de surf i només ha estat a la cresta d’una onada damunt d’un matalasset inflable... a excepció de les classes que em va donar la Mel, que és la noia d'aquesta foto)

Doncs res, amb la frase que sempre he tingut present des de petit: vaig espolsar i resar (entès com a renegar), espolsar i resar, resar i espolsar fins arribar quasi al punt de no retorn, la trempera. (He dit quasi i no com algun d'aquests que poso per compensar la foto anterior, clar que ningú els mirarà a la cara a aquests...)

Finalment, quan ja tenia l’instrument tan vermell com la única peça de roba que duia, vaig decidir que havia de sortir per no aixecar sospites. Amb el banyador cordat i sense poder ajupir-me gaire dins del taüt, els meus ulls es clavaren en una petita taca fosca que lluïa a l’alçada de les parts més baixes de mi mateix. Com no hi havia pica ni aixeta, no podia ni esquitxar-me per dissimular. Tampoc podia fabricar la suor suficient per afegir unes gotes extres al costat d’aquella taca delatadora... (o sí que podia?)

Si tingués un retolador podria escriure’m al pit alguna cosa que cridés l’atenció: “La bellesa de l’home no es mesura pel nombre de cabells que pentina” o “T’agraden les meves ulleres? Pregunta’m si són aquelles que canvien de color amb el sol”, però tampoc ho hagués pogut escriure això, no hi havia ni mirall ni prou espai dins el taüt!

Aquí vaig descobrir l’altra avantatge del clauer: Sortir del lavabo i anar fins la teva taula caminant com un ximpanzé encorbat tot arrossegant l’àncora a escala real per la sorra, d'aquesta manera no se't veu la taca, però crides l'atenció del públic en general i de la cambrera en particular, que se t'acosta i et renya per no tornar la clau a la barra.

I tu passes la vergonya del nen que s'ha pixat als pantalons...

Ah! M'oblidava de posar la frase que tinc present des de petit:

“Tant si t’asseus com si pixes dret, l’última gota sempre va als calçotets” (Si no et passes el drapet, afegiria...)