dimecres, 21 de gener de 2009

Quién quiere jugar a...

Veient la fantàstica capacitat de convocatòria del nou i flamant president dels Estats Units Barack Obama i perquè ningú digui que no he fet cap menció al fet... (tot i que aquest blog no va d’això, ni de res en concret)


Lectores i lectors:
-Recordeu haver taral·lejat a l'hora del pati allò de: “Quién quiere jugar a... ?”
No?!?
Doncs jo sí.

Lamentablement era de manera instintiva l’idioma en què ho fèiem, gràcies a la pluralitat de llengües que hi havia en la única cadena de TV que existia. Quina emoció quan ens donaven amb comptagotes els “Dibujos animados”! Davant d’aquella finestra estranya també quedàvem embadalits quan feien “Los payasos de la tele” i el Miliki fent allò de: “Na na na niáaaaaa... na na niá naaaa...” (en castellà).

A banda de la llengua i també instintivament, els primers dies de col·legi, quan encara no ens coneixíem tots i per trencar el gel (en sentit figurat, perquè amb el gel de les basses ens dedicàvem a imitar les piruetes i giragonses dels patinadors artístics fins que algú prenia mal), seguíem un ritual que ens acostava a les teories que demostren que l’home (entès com a humanitat), abans de ser prou home per posar-se dret (no entès com a cap referència al membre en sí...), era animal racional (?!?) amb necessitats d’agrupament (vaja, de tenir amics, com el Feixbuc!).

El ritual tractava de posar cara de “vull-ser-amic-de-tots” (com els polítics d’ara en campanya electoral), passar el braç per damunt l’espatlla d’un company (l’únic amb qui tenies certa relació), que ell fes el mateix (de bon grat) i posar-vos d’acord amb el joc al que convidaríeu la resta. A mi m’agradava jugar a “pistoleros”. Ep! Però que no es barallessin amb els indis (no suportava que els indis sempre fossin els dolents...).

Superada la primera discussió a “tendres” garrotades amb el company sobre si el joc triat seria: “pistoleros” o “l’escondite”, començàvem plegats i abraçats amb les galtes vermelles a caminar pel pati de l’escola:

-Quién quie-re ju-gar a “l’esconditee” –fluixet per vergonya i llavors repetíem.
Un que passava preguntant sobre si preferíem que guanyés Carter o Ford (?!?) s’hi afegia.
-Quién quiee-re juu-gar a “l’esconditeee”... –una mica més alt.
Un altre distret s’hi afegia...
-Quién quieeeee-re juuuuu-gar a “l’esconditeeeeeee”!!! –ja sense vergonya, nois!
Ara un altre nen més, tot nens... (les nenes tenien pavelló apart –ja m’hagués agradat de ballar aquell “sirtaki” amb la flaire de colònia de dues nenes al costat...)

Entre la presa de decisió, la tendra discussió amb mitja baralla a garrotades i el fet de posar-nos a preguntar amb vergonya, passaven trenta minuts i només havíem aconseguit afegir tres companys al grup (no teníem Feixbuc).

-Quién quieeeee-re juuuuu-gar a “l’esconditeeeeeee”!!!

De sobte passava un grup pel davant extraordinàriament nombrós que cridava:

-Quién quieeeee-re juuuuu-gar a “pistoleroooooooos”!!!

Aquí me’n recordava de tota la família del company, però me n’estava d’encetar una nova discussió, només li dedicava una mirada a l’estil del millor Kung Fú (no la del mestre cec, eh? La del Pequeño Saltamontes, que jo pensava innocent: quina merda de nom, es podia haver triat el Gran Tigre o fins i tot: el Elefante con la Trompa más Grande del Mundo...)

Quaranta cinc minuts després d’haver iniciat la recerca del nostre grial particular, teníem els braços més encarcarats que el senyor de barba aquell dels calçotets blancs que estava penjat en una creu dins de l’església del col·legi. Amb l’esquena plena de les pessigolles que només podien fer les formigues de cap roig del pati, els dubtes assotaven la meva ment d’infant:

S’està acabant l’hora del pati i només en som sis –pensava– En què hem fallat? No serà que ja fa estona que la resta ha començat a jugar a “l’escondite” sense nosaltres?

Cansats i afònics de tant cridar pels descosits decidíem jugar nosaltres, per començar havíem de triar qui “parava”.

-Plom, un, dos, tres, quatre, cinc... (instants després) setanta-nou, vuitantaaa... (a veure si algú em para!)

Explicar el mètode als companys quan tens sis o set anyets no és tasca fàcil...

Finalment paro jo, m’atanso a una paret i començo a comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis...

Rrrrriiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiinngggg!!!!!!!!!

Ara em pregunto:
-Què coll...ns van cantar els amics d’Obama per arreplegar tanta colla?


Vota'm al TOP CATALÀ!

9 comentaris:

Carme ha dit...

Ei! I a quest nen tan guapo ets tu?

Jo no havia cantat mai això al pati de l'escola. Però en canvi recordo que em feia mooolta ràbia que els indis fossin els dolents. Em vaiug enganxar a una serie de tele, quan era petit a que es deia "Flecha rota" perquè anava d'indis i no ern dolents. A mi m'agraden els indis, ara ves, perquè si no en conec cap personalment! Però s empre m'han agradat, mira debilitats que una té.

I no sé, Sergi, què c... devien cantar. Però per molt s que siguin, continuarà tenint-ho difícil. Espero que tingui sort i força.

"sualerte" ÉS UNA MENA DE CRIT D'ALERTA DEDICAT A L'OBAMA, SEGUR!

garbi24 ha dit...

Li desitjo molta sort , però farà falta saber si hi haurà tanta gent el dia que marxi , ojala que si , ja que voldra dir que ho ha fet bé . En tot cas aniria bé que ens passes la cançoneta per veure si aqui també fem tanta pinya , que ja ens fa falta.

maite ha dit...

Me ha sorprendido leer el manifesto sobre los indios, ya que en mis tiempos ( que son muchos) ya no me gustaba ver peliculas de americanos "contra" los malos. Estaba segura de que algún día veria una versión diferente.

Sergi ha dit...

Carme: em sap greu dir-te que t'equivoques, no era guapo... aquí vaig tenir prou cura de no ensenyar les dents, sort de no quedar guenyo i sobretot no pentinar-me ;-)
No sóc capaç de recordar "Flecha rota"... només recordo "Flecha Negra" i l'acudit de "Goma Rota"
:-)
(Imagino que "sualerte" és això de la comprovació de paraules)
Bona nit...
_________________

garbi24: Doncs sí, a veure si se'n van cantant: "Yes we could...
_____________
maite: Ves per on que ha hagut de ser aquí ;-)
______________

Gràcies a tots, demà sorpresa, ups se m'ha escapat...
-Si és que ets un bocamoll...
-Passa!

khalina ha dit...

Nosaltres jugàvem a jocs segons la moda, penso. A vuitè i setè teníem falera per jugar a matar. Com no ens deixaven tenir pilotes perquè estàvem al terrat i acabaven al carrer, jugàvem amb una bossa de plàstic plena de papers de plata (no érem ecològics amb carmanyoles com ara) També recordo una època amb l' Stop, o a gomes (no "rotas") o cordes o a "angeles de Charlie" (ens repetíem) ...

De petit eres ben bufó!

Sergi ha dit...

killer khalina de vuitè (o setè):
Terrat?!? Dubtava una mica que jo fos un privilegiat, però això del pati en un terrat... i sense pilotes, m'ho confirma.

M'acabes de donar una pista:
A banda de fer l'esmorzar de la família cada dia (a dos quarts de vuit del matí), faig els entrepans dels meus fills per als respectius centres educatius a diari (esmorzen dos cops? Sí, noia...) i només els he posat carmanyola per la fruita o cereals.
I jo em pregunto:
És perquè juguen a futbol amb elles que les carmanyoles han arribat sempre tan maltractades?

En quant als jocs: Tu anaves al pavelló de les nenes.

Finalment i per no allargar-me massa:

1. bufó 1

Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)

bufó 1. Còmic de les corts i dels palaus de la noblesa. [...]

2. bufó 2 -ona

Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
bufó 2 -ona. Menut i graciós. [...]

(em quedo amb la primera?)

Salut i molta Claudina!
(1 comprimit efervescent cada vuit hores en mig got d'aigua fresca -no val posar-se'l a la boca mentre et dutxes per sentir pessigolles a la gola, eh?)

khalina ha dit...

No sé si contestar aquí, o fer-ho en l'últim post de cop jeje. Seré breu.
Jo deia bufó de maco. Clar que també eres menut (per l'edat) i graciós. Còmic no sé, faltaria veure't en video o en la vida real, però si escrius de manera enginyosa i divertida.

Sergi ha dit...

Contesta quan vulguis, on vulguis i tant com vulguis, eh?
Permete'm que jo ho faci després d'una petita pausa publicitària:

http://elmeumonpetit.blogspot.com/2008/08/la-publicitat-funciona.html

En la vida real sóc gris, khalina, molt gris... i amb alguns tocs de color carn (com diuen els nens...)

Ferran ha dit...

Company (sí, tu, Sergi; no, avi, vostè no, que demano per en Sergi, ara!), tens un mail on pugui enviar-te quatre línies?

El meu: ferranpo@gmail.com

Danke! :)

Què hem fet els del PiT darrerament?