Quién quiere jugar a...

Veient la fantàstica capacitat de convocatòria del nou i flamant president dels Estats Units Barack Obama i perquè ningú digui que no he fet cap menció al fet... (tot i que aquest blog no va d’això, ni de res en concret)

Lectores i lectors:
-Recordeu haver taral·lejat a l'hora del pati allò de: “Quién quiere jugar a... ?”
No?!? Doncs jo sí.

Lamentablement era de manera instintiva l’idioma en què ho fèiem, gràcies a la pluralitat de llengües que hi havia en la única cadena de TV que existia. Quina emoció quan ens donaven amb comptagotes els “Dibujos animados”! Davant d’aquella finestra estranya també quedàvem embadalits quan feien “Los payasos de la tele” i el Miliki fent allò de: “Na na na niáaaaaa... na na niá naaaa...” (en castellà).

A banda de la llengua i també instintivament, els primers dies de col·legi, quan encara no ens coneixíem tots i per trencar el gel (en sentit figurat, perquè amb el gel de les basses ens dedicàvem a imitar les piruetes i giragonses dels patinadors artístics fins que algú prenia mal), seguíem un ritual que ens acostava a les teories que demostren que l’home (entès com a humanitat), abans de ser prou home per posar-se dret (no entès com a cap referència al membre en sí...), era animal racional (?!?) amb necessitats d’agrupament (vaja, de tenir amics, com el Feixbuc!).

El ritual tractava de posar cara de “vull-ser-amic-de-tots” (com els polítics d’ara en campanya electoral), passar el braç per damunt l’espatlla d’un company (l’únic amb qui tenies certa relació), que ell fes el mateix (de bon grat) i posar-vos d’acord amb el joc al que convidaríeu la resta. A mi m’agradava jugar a “pistoleros”. Ep! Però que no es barallessin amb els indis (no suportava que els indis sempre fossin els dolents...).

Superada la primera discussió a “tendres” garrotades amb el company sobre si el joc triat seria: “pistoleros” o “l’escondite”, començàvem plegats i abraçats amb les galtes vermelles a caminar pel pati de l’escola:

-Quién quie-re ju-gar a “l’esconditee” –fluixet per vergonya i llavors repetíem.
Un que passava preguntant sobre si preferíem que guanyés Carter o Ford (?!?) s’hi afegia.
-Quién quiee-re juu-gar a “l’esconditeee”... –una mica més alt.
Un altre distret s’hi afegia...
-Quién quieeeee-re juuuuu-gar a “l’esconditeeeeeee”!!! –ja sense vergonya, nois!
Ara un altre nen més, tot nens... (les nenes tenien pavelló apart –ja m’hagués agradat de ballar aquell “sirtaki” amb la flaire de colònia de dues nenes al costat...)

Entre la presa de decisió, la tendra discussió amb mitja baralla a garrotades i el fet de posar-nos a preguntar amb vergonya, passaven trenta minuts i només havíem aconseguit afegir tres companys al grup (no teníem Feixbuc).

-Quién quieeeee-re juuuuu-gar a “l’esconditeeeeeee”!!!

De sobte passava un grup pel davant extraordinàriament nombrós que cridava:

-Quién quieeeee-re juuuuu-gar a “pistoleroooooooos”!!!

Aquí me’n recordava de tota la família del company, però me n’estava d’encetar una nova discussió, només li dedicava una mirada a l’estil del millor Kung Fú (no la del mestre cec, eh? La del Pequeño Saltamontes, que jo pensava innocent: quina merda de nom, es podia haver triat el Gran Tigre o fins i tot: el Elefante con la Trompa más Grande del Mundo...)

Quaranta cinc minuts després d’haver iniciat la recerca del nostre grial particular, teníem els braços més encarcarats que el senyor de barba aquell dels calçotets blancs que estava penjat en una creu dins de l’església del col·legi. Amb l’esquena plena de les pessigolles que només podien fer les formigues de cap roig del pati, els dubtes assotaven la meva ment d’infant:

S’està acabant l’hora del pati i només en som sis –pensava– En què hem fallat? No serà que ja fa estona que la resta ha començat a jugar a “l’escondite” sense nosaltres?

Cansats i afònics de tant cridar pels descosits decidíem jugar nosaltres, per començar havíem de triar qui “parava”.

-Plom, un, dos, tres, quatre, cinc... (instants després) setanta-nou, vuitantaaa... (a veure si algú em para!)

Explicar el mètode als companys quan tens sis o set anyets no és tasca fàcil...

Finalment paro jo, m’atanso a una paret i començo a comptar: un, dos, tres, quatre, cinc, sis...

Rrrrriiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiinngggg!!!!!!!!!

Ara em pregunto:
-Què coll...ns van cantar els amics d’Obama per arreplegar tanta colla?