dijous, 12 de febrer de 2009

De matinada

La meva filla passarà uns dies amb els companys d’Institut al Pirineu (lamento no disposar de més informació, només sé que donarà senyals de vida a través del messenger —es veu que el mòbil no serveix per això, va millor per escoltar música...).


I jo em pregunto:
La noble persona encarregada de decidir l’hora de sortida de l’autocar, fa hores extra en un forn de pa? Pot semblar exagerat, que d’aquesta manera la canalla (ups, perdó, el jovent) aprofitarà més la neu... I un ou dur d’ànec confitat amb cebes tendres!
Bé, si entenem que “aprofitar la neu” serà menjar-se-la a queixalades amb una guarnició de fulles perennes d’avet (cosa força probable, ja que l’Ariadna ha dormit —pels nervis— només tres horetes...) Pot ser que no els reconeguem quan tornin...


No, home! Que ja dormiran prou a l’autocar... (Vols dir?!?) De debò algú es creu capaç d’aclucar un ull dins d’un autocar carregat de jovent (per no dir “pavo”) de dotze anys amb mòbils mp3 sense auriculars? Crec que no dormirien ni posant-los una doble sessió de la pel·lícula “Australia” tres vegades seguides (això no té sentit, serien sis a dues hores per sessió fan dotze hores de viatge, he dit que anaven al Pirineu?).

El despertador ha sonat a les 4.00h. i l’he parat. Cada cinc minuts sona, per això l’he agafat i l’he embolicat amb la mà dreta. Amb molta suavitat, me l’he acostat a la galta (a prop del llavi, fregant el petó), i això per què? Sempre penso que si el tracto bé, l’aparell allargarà els minuts al meu gust... Però no serveix de res, fins i tot sona abans... No m’estranyaria gens que algú publiqués un estudi parlant de la vocació masoquista dels despertadors: El 34% dels despertadors catalans són masoquistes i els agrada passar la nit esperant el seu moment... Compten les hores impacients esperant rebentar el timpà dels humans (a més potència més resposta) i esclaten tan fort com poden, conscients que aquell podria ser el seu darrer sospir (el final de les seves hores) abans de ser llençats amb força contra la primera paret (que passi per allà) i estirin la busca per sempre.

Convençut que havíem de ser a l’Institut a les 5.00h, a menys cinc aviso l’Ariadna. Em mira amb cara sorpresa i em diu:
-És a les 5.15h que hem de ser allà...

I es queda tan panxa la tia...
-I qui m’ho ha dit a mi això?!? —dic.
-Ahir t’ho vaig dir almenys mil vegades!
-Com?!?
—sóc incapaç de processar mil vegades aquesta informació, podria esdevenir veritat, continuo procurant no despertar ningú dels que dorm per casa— Filla meva, si m’ho haguessis dit: hagués posat el despertador a les 4.15h... Que quinze minuts més d’estar al llit no ens faran pas mal, oi?!?
-No...
—respon ella havent dormit tres hores!

Arribem dels primers a la porta de l’Institut i darrere arriben dues amigues de l’Ariadna amb en Rafa (el pare d’una). El tio, que té uns cinc anys més que jo (45) i cinc centímetres menys que jo (de cabells, va rapat a l’ú... i d’allò que pensàveu, ho dubto), es presenta fet un figurí i em diu que des d’allà se’n va directament a: treballar?!? (Jo m’he agafat el matí lliure per poder dormir...) Clar que aquest en Rafa és dels que es fot un fart de córrer per tot arreu. Si mai heu vist pel Passeig de Mataró en direcció a Montgat i Barcelona un paio madur (?), guapot (!) i en calces curtes corrent darrere d’un cotxet de nens (que empeny carregat amb el crio) i estirant dels dos altres fills més grandets en patins (lligats a la cintura del pare...), doncs si l’heu vist, doneu-li records de part meva: és ell!

Me’n torno a casa a les 5.30h disposat a ficar-me de nou al llit, a veure si se’m treuen les ganes de proposar-li al Rafa d’anar a esmorzar plegats (a risc de no tornar al llit...)

* * *

En arribar a casa (a les 5.35h de dimecres 11 de febrer) em trobo l’avi Gres al carrer, cridant-li ordres a la Tora.

-Passaladreta! Jaaaaau! Quietaquíii! Molt bé, noia!
-Avi Gres! Vostè creu que són hores de passejar la gossa? —li xiuxiuejo.
-Ui! I tant, per què no? —parla amb la normalitat de les 12.00h del migdia.
-Doncs que la gent, dorm... —dic en veu baixa.
-Ah! Ja ho veig, com tu, la teva filla, jo, la gossa... Vols que continuï?
-No, vull dir que els veïns... —apujo el to sense voler— Res, deixi-ho estar...
-On heu anat amb la nena? —em pregunta mentre faig entrar la gossa a casa.
-La meva filla ha anat a esquiar... O sigui, a esquiar.
-I per què ho repeteixes... O sigui, per què?
-És una manera de dir-ho i em fa gràcia...
-No ho entenc... —fa tot encongint les espatlles.
-Clar, és massa d’hora per entendre res, oi?
-Sí, noi...
-Per cert, i vostè què fa llevat?
-Doncs jo era al llit, somniava amb la Sara Montiel i...
-Si us plau, estalviï detalls —el tallo—, encara no he esmorzat i no voldria que l’escena me l’espatllés...
-Doncs noi, que l’Anton m’ha vingut a buscar un altre cop!
-Suposo que l’heu fet tornar per on ha vingut... Recordi com va estar ahir vostè d’arrossegat, eh?
-Sí nano, però això és el que li he dit, que anés al lloc d’on venia i... Que ens trobaríem de seguida, apadéu noi!
-Però avi! No em podeu deixar així! Qui penjarà alguna cosa al blog avui?
-Ho podries fer tu mateix, senyor-conveni-que-es-debat-al-congrés!
-Avi, jo... M’he llevat a les 4.00h de la matinada... Jo estic que no m’aguanto... Vull dormir... Avi...!

Vota'm al TOP CATALÀ!

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)

18 comentaris:

garbi24 ha dit...

El que s'ha de fer per tenir contents els nostres fills , aixecar-te a les 4 per anar-los a portar , ara que el pitjor es aixecarte a les quatre per anar-los a buscar de festa . Jo ja ho he fet i deunidoooooor la fauna que corra a aquelles hores.
Algun dia ens ho tornaran , o no?

Ma-Poc ha dit...

Bufa... a aquestes hores jo acostumo a dormir ben profundament...

Cesc ha dit...

Jau!!! com han canviat les coses oi nano... ara messenger i mòbil amb música, jeu o no jeu? :)

Cesc ha dit...

Jau!!! com han canviat les coses oi nano... ara messenger i mòbil amb música, jeu o no jeu? :)

Carme ha dit...

Quins temps! Ja gairebé no me'n recordava... temps d'idees peregrines, per part dels adolescents (une s quantes cada dia) i per part dels qui els porten a esquiar o a qualsevol altre lloc, és necessari que sigui sempre a hores intempestives?

Ara dormo molt bé. Avantatges de fer-se gran... ells també se'n fan

Assumpta ha dit...

I per què van a esquiar en dijous? Que no són dies LECTIUS tampoc aquests?

Quan jo estudiava, entre setmana hi havia CLASSES... de veritat que no m'estranya el nivell, eh? (i no va per l'Ariadna jaja... va pel "sistema") :-))

vpamies ha dit...

Sergi, digues-li a l'avi que a aquest Anton que el desperta de matinada li digui allò de: Vés-te'n Anton, que el qui es queda ja es compon. :-)

Sergi M. Rovira ha dit...

garbi24:
Ja tremolo, quina pallissa! (Això no ens ho van dir abans de tenir fills... (Reclamo el llibre de Reclamacions per reclamar, és clar)
;-)

Ma-poc:
Em passa exactament el mateix… Curiós, oi?
;-)

Cesc:
Sí, és difícil entendre per què encara no he parlat ni per messenger ni pel mòbil amb ella des d’ahir a la matinada… Jeu? Si et refereixes a la Tora, i tant, tot el dia si ningú la fa córrer…
:-)

Cesc:
Gràcies pel teu comentari, eh?
;-)

Carme:
M’alegro que dormis bé, però ja dorms les hores que cal? Recorda allò de dormir almenys set hores…
;-)

Assumpta:
De fet hi van anar ahir, però fins avui no he pogut penjar el post, tenia massa son… Sí, des de dimecres i tornarà divendres, i és clar que són dies de classe, però què hi vols fer? És el que hi ha…

Sergi M. Rovira ha dit...

vpamies:
Crec que l’avi haurà de passar més sovint per alguns dels teus blogs…
;-)

khalina ha dit...

No sé com traduïr al català la dita "Quien madruga, dios le ayuda"
Potser !"Qui matina, li queda fina"

Jo hagués anat a esmorzar amb en Rafa i a treballar. Si després has tornat a dormir ja no fas pena jeje.
L'altra opció hagués estat anar de marxa amb l'avi i després anar al mercat de Mataró, fer una volteta...

rebaixes ha dit...

L'avi Gres no en vol saber res de mi doncs, ja em quedaré a casa si no em necessita. Jo que li volia parlar dels àngels. li vaig deixar l'avís aquí i no ha aparegut. No deu ser gaire fomal aquest home i quan li sembla deu esborrar les molles de pa que es deixa quan esmorça iva per el passadís dels seus somnis. Després no es recorda de com varem quedar el dia abans, es un desmiemoriat... Apasiau. Anton.

Sergi M. Rovira ha dit...

A mi em passava el mateix amb els refranys (malauradament com a la majoria, paguem la factura de tants anys sotmesos) fins que vaig conèixer el millor recull del món: El refranyer català-castellà de Víctor Pàmies. “Qui es lleva de matí, seu on vol” , entre altres, de fàcil ús i visita obligada (si vols...)
http://refranyer.blogspot.com/2007/05/qui-es-lleva-de-mat-seu-all-on-vol.html

Opció a) Dius que haguessis anat a esmorzar amb en Rafa? Ja te l’imagines, eh? Doncs que sàpigues que esmorza llet de soja, cereals crus, ous durs i espàrrecs de bosc tot passat per la liquadora i fent un Sant Hilari... I després a treballar? Ets una màquina!
;-)

Opció b) Tu vols que l’avi peti anant amb tu de festa, oi? Que ja té una edat, dona... Ara que endur-te’l al Mercat a fer una volta? Si aconsegueixes posar-li uns patins te’l pots endur, però agafat a la teva cintura, eh?
:-)

De debò no et faig ni una mica de pena...? :-(

Avi Gres ha dit...

Amic Anton:
Ets un malandando, tu noi. Vaig anar allà on havíem estat l’altre dia i em varen dir que havies marxat sense esperar-me i amb noséqui... Ja està bé, home, això no es fa, pensa que em costa Déu i suors desempallegar-me d’aquest sapastre d’en Sergi i llavors em deixes de banda...
I d’això de la memòria que dius... No et treuré raó. No en tinc de memòria. El nano em diu avi Gres, saps per què? Doncs perquè passava tot el dia mirant l’obra del barri i preguntava als paletes pel tipus de rajoles que posarien als pisos. Ja saps com són aquesta gent, cada dia els anava a vigilar i em deien “l’avi del gres”, t’ho pots creure? I així em vaig quedar, perquè de la meva vida anterior no en tinc memòria. Visc el present, noi.
De tota manera ja m’explicaràs què vares fer, eh?
Apabondia!

Marti ha dit...

Ai, Sergi, Sergi... no n'aprendràs mai!! Tu ho has dit: En Rafa anava amb dues nenes. De qui era l'altra?? Qui és el que només va haver de cridar la filla i tornar al llit, sense treure's el pijama?? És clar, home! Si és molt fàcil...
Avi Gres, vostè que és un veterà, a veure si m'espavila al noi, que andadespistat.

Sergi M. Rovira ha dit...

Ja veus, Martí, és per això que tu sempre feies els càlculs al restaurant quan anàvem, te'n recordes? Quins temps aquells, sense crisi... (Ara clar, tens la sort que en Rafa és cunyat teu, viu més lluny i li va de passada, que si no, ja en parlaríem...)

Flapxxt!
Au! Per què em fot un clatellot, avi?
Ho veus com no ets tan llest com et penses?
No calia ser violent, eh?
Macasum...

bajoqueta ha dit...

Aixecar-se a estes hores era part del contracte que vas signar quan va néixer, que no te vas llegir la lletra menuda?

Ai este avi que és més marxós que tots junts.

Jordi ha dit...

Ei, d'on has tret la foto del "sumaire" fent salt d'esquí? La trobo genial!!

D'això de llevar-se quan encara no han muntat els carrers, millor no en parlem...

Sergi M. Rovira ha dit...

Ja veus bajoqueta que en aquella època, abans de ser pare, anava tan atabalat amb els preparatius que no em vaig fixar en els "petits detalls" (o en els detalls dels petits, com vulguis...)
;-)

Jordi:
La vaig treure de www.hahastop.com
n'hi ha unes quantes, eh?
He he... Sé que saps de què va això de llevar-se d'horeta...
:-)

Què hem fet els del PiT darrerament?