Galetes addictives

Quissapon, 14.02h

La mestressa té el dinar enllestit. El nano ha parat taula (entre altres moltes coses...) i treu el cap per la porta de la cuina, la que dona al menjador. En un racó, l’avi és davant del teclat de l’ordinador (on sinó?) capficat en un altre dels seus curiosos estudis: Comptar la quantitat de motes de pols que hi ha en un centímetre quadrat, concretament, la superfície aproximada de la lletra Ñ del teclat, la més nova de totes. Descartades les superfícies com la coberta de la impressora o una rajola del menjador, perquè ambdues són d’un color grisós que complica força la tasca de recomptat, l’avi té la punta del nas gairebé a tocar de la tecla “Ins” (potser creu que l’ha d’inspirar?).

— Aviiii!!! —crida el noi.

— Què vols ara, nano?!? —respon.

— A dinaaaaaar!!!

— No tinc gana ara i calla que em fas descomptar! —respon.

— Vostè creu que això és un restaurant? —pregunta el noi que ha aprofitat la resposta de l’avi per atansar-se-li pel darrera— Com és que no té gana? Ha picat alguna cosa?

— No res... Quatre galetes d’aquelles salades d’una bossa groga que hi havia a la cuina...

— Quatre?!? Si la bossa era plena aquest matí! Creia que se les havia menjat la cangur (cinturó negre de karate que té un nòvio australià jugador de rugby) —exclama el noi mirant a l’audiència.

— Mira nano, m’he aixecat i n’he agafat tres per matar el cuquet. Tres minuts més tard, m’he tornat a aixecar. Com ho he tornat a fer unes quantes vegades i em cansava de tant anar i venir a la cuina, he pensat que millor ficar-me-les a la butxaca per no deixar el blog desatès (ja veus que miro molt pels nostres interessos...

— Per això no hem fet gaire feina aquesta setmana, oi?

— Serà això que dius, però pensa que a la bossa posa clarament que són d’aperitiu.

— Ja veig que a vostè li han servit per dinar...

— Tranquil que ja berenaré.

— Sí, les que han quedat!

— Com tu vulguis, noi, però no sé què tenen aquestes galetes que no te’n pots menjar una de sola.

— És per això que les fan, com les "patates" de llauna (per no dir Pringles, totes igualetes, tan "naturals"...). Nosaltres dinem que a la taula d’en Bernat qui no hi és no és comptat...

— Òndia m’has descomptat, ximple!

— Ah! Ho sento.

— Eh? Res torno a començar...

— Molt bé avi...

— Fet. Per què coi no he pogut menjar-ne només una? Quins invents...

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)