De Rodríguez (Part 1a...)

Lectores i lectors:

Lamento haver deixat les regnes del PiT a l’avi Gres des de dijous passat (Sant Jordi) vist l’escàs ritme d’escrits que l’home ha mantingut. Sóc conscient que la majoria de vosaltres li té una gran estima (tant a ell com als seus coneguts clatellots, tot i que l’únic que els tasta és un servidor...), però aquí es confirma que l’ull de l’amo engreixa l’ase i està clar que l’ase es mor de fam...

Donat que aquest cap de setmana la meva estimada i adorada esposa havia d’anar a Sitges per assistir a un d’aquells cursets que jo anomeno carinyosament com a “escapades de la Penélope sense motiu aparent”, vaig pensar que, ja que hauria de dedicar-me en cos i ànima a la noble labor de fer de pare dels meus fills, seria bona idea confiar-li a l’avi Gres el blog. Una tasca gens difícil que molts de nosaltres fem amb la punta dels dits (i és que escriure al blog no té cap més secret que tenir alguna cosa a dir, posar-s’hi i tenir la punta dels dits prou afilada).

Divendres va passar de tot (en el sentit més xulesc del tema i referit a l’avi, no que passés res en especial).

Dissabte va desaparèixer (fugir?) i no el vaig veure en tot el matí per casa...

Clar que tampoc vaig veure l’Ariadna, a qui vaig deixar en una hípica on va sovint a raspallar i netejar cavalls amb una amiga, que dic: Per què no es dedica a raspallar la nostra gossa i netejar la gàbia del canari? Comparant feines, jo tampoc li pago ni cinc per fer-ho, el mateix fan els de la hípica... I netejar tifes de cavall no és com fer-ho amb les de gos o de canari, oi? És una qüestió de diàmetres de tub d’escapament...

Tampoc vaig veure el meu fill, en Joel, a qui vaig deixar en un parc de Quissapon per celebrar la festa d’aniversari d’una amiga a les deu (tot i que vam arribar tretze minuts tard i encara no hi havia ningú ni res preparat... A dos quarts d’onze es van presentar i jo vaig marxar just quan es disposaven a inflar globus i penjar guarniments als arbres... (Jo ja ho vaig fer per la festa del meu fill!) Així que vaig mirar el rellotge sense dissimular i em vaig acomiadar amb amable discreció...

Amb el matí sencer per mi solet i la tranquil·litat de tenir el blog atès, vaig sortir a voltar en bicicleta i malles curtes malgrat el fort vent que bufava.

El cos, amb tota la seva musculatura, em començà a defallir després de sis o dues hores de pedalar, no n’estic segur, potser eren minuts...

Quan passava per una zona plana de torres i plena de parcel·les òrfenes (pobretes...), una noia de llarga cabellera rossa i bonica figura em va xiular, potser de la mateixa manera que ho faria un paleta (això no ho sé gaire bé, perquè no m’han xiulat mai els paletes...). No és per dir-ho, però ho entenc perfectament: Des que pedalo que no se’m nota gens la panxa perquè acostumo a dur-la amagada per la mateixa posició que la bicicleta t’obliga a adoptar.

Vaig dubtar per uns instants, però no vaig fer ni cas mogut per l’esperit de fidelitat a la parella (malgrat trobar-me circumstancialment en possessió d’un cognom que tothom i totadona coneix: Rodríguez).

Uns metres més enllà sento que torna a xiular encara amb més força i crida:

—Vine aquíii, guapoooo!!!

Aquí, amigues i amics, els instints més baixos i el llop albí en zel que tot home duu penjat van prémer amb habilitat ambdós frens... Disposat a dirigir-me a la noia rossa i provocadora (però de silicona), deixo la bicicleta, em trec el casc i m’hi atanso. Ella em mira i de seguida que veu que m’acosto s’adreça a mi descarada:

—Que em podries ajudar a fer venir el meu gos?

Coooom?!? —penso mentre sento que al meu cos hi ha una dura batalla d’ones com les d’un mar encabritat: NeurOnes, hormOnes, testosterOnes, mandaco-Ones... I responc a la noia silicOnes amb un sonor:

—No t’amoïnis! —agraït que no m'hagi parlat de vostè...

Havent vist algun capítol d’aquell mexicà encantador, en César Nosequè, el xiuxiuejador de gossos que els domina com si ensinistrés puces al Circ Cric d’en Tortell Poltrona, m’hi acosto caminant de costat com els crancs albins que habitaven a les roques de les cales de Palamós.

Extracte de la conversa amb el gos en qüestió:

—No em miris així que jo només vull ajudar...
—Bup, bup! —diu ell.
—Ets un gos i això no ho entens, però saps quant de temps trigaríem els homes a respondre el xiulet de la teva mestressa?
—Bup!
—Amic fidel? Hà! I encara tens la barra de no fer-li cas?!? Vine aquí desgraciat o me’n vaig jo a casa teva perquè em fregui el llom! Segur que podria calçar-li les sabatilles millor que tu i a més no li caldria treure'm a cagar i a pixar fora de casa! —es veu que aquestes reflexions no li van fer gaire gràcia perquè em mirà amb el cap lleugerament de costat, es pixà en un arbre i fugí en direcció a la noia tot grunyint-me.

A casa li vaig explicar a la meva gossa fil per randa.

—Els mascles sou molt gelosos! —em va dir ella com si res...

Potser és per això que aquella nit em va costar dormir pensant que la meva dona estava de festa per Sitges (la bonica població coneguda per la gran quantitat de mascles que s’hi passegen de nit).

* * *

I com ara m'extendria massa a explicar el cap de setmana de Rodríguez a partir d'aquest punt, m'estimo més guardar la resta per a un segon post/apunt i deixar uns dies que la vostra imaginació treballi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina!

—Més esperava de vostè avi, sembla mentida a la seva edat i tan poca paraula...