Mixtura de relat (Joc creatiu de'n Tibau i Terracotes Conjuntes)

Lectores i lectors:

Avui ha començat el mes de Maig i s’han disparat totes les alarmes al PiT. M’he adonat que no havia fet cap relat pel joc creatiu d’en Tibau basat en fer un relat de màxim 200 paraules inspirat en un dibuix de l'Ignasi Blanch. També aviat rebré un correu que té a veure amb la meva primera participació en les Històries Veïnals que proposa el Veí de dalt (si finalment acabo d’entendre bé el seu funcionament i no la cago...).

Aprofitant que l’ordinador principal de casa estava disponible per “pura casualitat” (he engegat la família sencera a voltar en bicicleta i patins), m’he dit: Què caratxus! Faré una mixtura i hi colaré al relat allò dels Guerrers de Xian que proposa el Relats Conjunts i tira milles que fa baixada i la palla va cara aquests dies (NPM).

Així que si teniu a bé llegir-vos-ho no ho trobaré pas malament i si no en teniu ganes, passa pas res, de res, eh?

* * *

Al país d’Unwrittenword, dominat per la Societat de Terracota, la paraula escrita no significava res. Els líbers florien a les branques de les litèries. La feixuga càrrega de fruit les obligava sovint a fregar el sòl amb les branques per alliberar-se de gran part del pes esgotador. Milers de fulls escrits es desprenien dels líbers a causa de l’aire de tardor i iniciaven l’irremeiable procés que els duia a la mort. La paraula escrita s’esborrava d’immediat i reposava als peus de les litèries putrefacta, tan sola com la fruita madura que ningú ha collit. Aquests arbres creixien en zones regades amb aigua amorosa i adobats amb rebuig de textos prohibits per la Societat. Els habitants més inconformistes d’Unwrittenword s’enfilaven amb discreció als arbres per nodrir l’ànima fins que eren descoberts per algun membre de la Societat.

Començava a ploure quan l’unwrittenwordenca Wilenka s’enfilà dalt d’una litèria per esbrinar per què ho feien els inconformistes. Amb el cor accelerat per la por de ser descoberta, arrencà un dels fruits, l’obrí i contemplà uns ulls ensopits que l’observaven entre un munt de signes que no sabia desxifrar. Astorada sentí l’esgarip d’un dels membres de Terracota que es desfeia als peus de l’arbre.

* * *

—... cent noranta-vuit, cent noranta-nou, dues-centes! Clavat nano, hauràs de preguntar allò dels espais i els caràcters a en McAbeu, hi hi hi...
—Ostres avi, creia que estava comptant guerreres!
—Guerreres? Veus faldilles i se te'n va l'olla, oi?
—No, no avi, era perquè vostè comptava en femení i jo... Bé, deixem-ho estar. No cal preguntar això de les paraules, tingui en compte que aquí hi ha dos relats en un i que, de cara a la participació, només compta el text de color negre, eh?
—Quin malandando estàs fet...

Ah! I posats a enllaçar, el nom de l'unwordwrittenca és un anagrama que no us caldrà regirar massa per esbrinar-lo i he pensat que era adient ;-)

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...
—Comptar paraules avi?