De matinada

La meva filla passarà uns dies amb els companys d’Institut al Pirineu (lamento no disposar de més informació, només sé que donarà senyals de vida a través del messenger —es veu que el mòbil no serveix per això, va millor per escoltar música...).

I jo em pregunto:
La noble persona encarregada de decidir l’hora de sortida de l’autocar, fa hores extra en un forn de pa? Pot semblar exagerat, que d’aquesta manera la canalla (ups, perdó, el jovent) aprofitarà més la neu... I un ou dur d’ànec confitat amb cebes tendres!
Bé, si entenem que “aprofitar la neu” serà menjar-se-la a queixalades amb una guarnició de fulles perennes d’avet (cosa força probable, ja que l’Ariadna ha dormit —pels nervis— només tres horetes...) Pot ser que no els reconeguem quan tornin...

No, home! Que ja dormiran prou a l’autocar... (Vols dir?!?) De debò algú es creu capaç d’aclucar un ull dins d’un autocar carregat de jovent (per no dir “pavo”) de dotze anys amb mòbils mp3 sense auriculars? Crec que no dormirien ni posant-los una doble sessió de la pel·lícula “Australia” tres vegades seguides (això no té sentit, serien sis a dues hores per sessió fan dotze hores de viatge, he dit que anaven al Pirineu?).

El despertador ha sonat a les 4.00h. i l’he parat. Cada cinc minuts sona, per això l’he agafat i l’he embolicat amb la mà dreta. Amb molta suavitat, me l’he acostat a la galta (a prop del llavi, fregant el petó), i això per què? Sempre penso que si el tracto bé, l’aparell allargarà els minuts al meu gust... Però no serveix de res, fins i tot sona abans... No m’estranyaria gens que algú publiqués un estudi parlant de la vocació masoquista dels despertadors: El 34% dels despertadors catalans són masoquistes i els agrada passar la nit esperant el seu moment... Compten les hores impacients esperant rebentar el timpà dels humans (a més potència més resposta) i esclaten tan fort com poden, conscients que aquell podria ser el seu darrer sospir (el final de les seves hores) abans de ser llençats amb força contra la primera paret (que passi per allà) i estirin la busca per sempre.

Convençut que havíem de ser a l’Institut a les 5.00h, a menys cinc aviso l’Ariadna. Em mira amb cara sorpresa i em diu:
-És a les 5.15h que hem de ser allà...

I es queda tan panxa la tia...
-I qui m’ho ha dit a mi això?!? —dic.
-Ahir t’ho vaig dir almenys mil vegades!
-Com?!? —sóc incapaç de processar mil vegades aquesta informació, podria esdevenir veritat, continuo procurant no despertar ningú dels que dorm per casa— Filla meva, si m’ho haguessis dit: hagués posat el despertador a les 4.15h... Que quinze minuts més d’estar al llit no ens faran pas mal, oi?!?
-No... —respon ella havent dormit tres hores!

Arribem dels primers a la porta de l’Institut i darrere arriben dues amigues de l’Ariadna amb en Rafa (el pare d’una). El tio, que té uns cinc anys més que jo (45) i cinc centímetres menys que jo (de cabells, va rapat a l’ú... i d’allò que pensàveu, ho dubto), es presenta fet un figurí i em diu que des d’allà se’n va directament a: treballar?!? (Jo m’he agafat el matí lliure per poder dormir...) Clar que aquest en Rafa és dels que es fot un fart de córrer per tot arreu. Si mai heu vist pel Passeig de Mataró en direcció a Montgat i Barcelona un paio madur (?), guapot (!) i en calces curtes corrent darrere d’un cotxet de nens (que empeny carregat amb el crio) i estirant dels dos altres fills més grandets en patins (lligats a la cintura del pare...), doncs si l’heu vist, doneu-li records de part meva: és ell!

Me’n torno a casa a les 5.30h disposat a ficar-me de nou al llit, a veure si se’m treuen les ganes de proposar-li al Rafa d’anar a esmorzar plegats (a risc de no tornar al llit...)

* * *

En arribar a casa (a les 5.35h de dimecres 11 de febrer) em trobo l’avi Gres al carrer, cridant-li ordres a la Tora.

-Passaladreta! Jaaaaau! Quietaquíii! Molt bé, noia!
-Avi Gres! Vostè creu que són hores de passejar la gossa? —li xiuxiuejo.
-Ui! I tant, per què no? —parla amb la normalitat de les 12.00h del migdia.
-Doncs que la gent, dorm... —dic en veu baixa.
-Ah! Ja ho veig, com tu, la teva filla, jo, la gossa... Vols que continuï?
-No, vull dir que els veïns... —apujo el to sense voler— Res, deixi-ho estar...
-On heu anat amb la nena? —em pregunta mentre faig entrar la gossa a casa.
-La meva filla ha anat a esquiar... O sigui, a esquiar.
-I per què ho repeteixes... O sigui, per què?
-És una manera de dir-ho i em fa gràcia...
-No ho entenc... —fa tot encongint les espatlles.
-Clar, és massa d’hora per entendre res, oi?
-Sí, noi...
-Per cert, i vostè què fa llevat?
-Doncs jo era al llit, somniava amb la Sara Montiel i...
-Si us plau, estalviï detalls —el tallo—, encara no he esmorzat i no voldria que l’escena me l’espatllés...
-Doncs noi, que l’Anton m’ha vingut a buscar un altre cop!
-Suposo que l’heu fet tornar per on ha vingut... Recordi com va estar ahir vostè d’arrossegat, eh?
-Sí nano, però això és el que li he dit, que anés al lloc d’on venia i... Que ens trobaríem de seguida, apadéu noi!
-Però avi! No em podeu deixar així! Qui penjarà alguna cosa al blog avui?
-Ho podries fer tu mateix, senyor-conveni-que-es-debat-al-congrés!
-Avi, jo... M’he llevat a les 4.00h de la matinada... Jo estic que no m’aguanto... Vull dormir... Avi...!

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)