Ella treballa molt dur per diners.

Poble de Quissapon, dilluns nosequè d’un mes qualsevol de l'any que vulgueu (a partir del segle XXI).

Subjecte: Sales, Womanda. (Womy pels amics)
Professió: Venedora d’assegurances per pisos emmoquetats de 33 anys (edat d'ella, no els pisos).

8.20h
Womy surt de casa mandrosa, amb els ulls clucs i el maletí a la mà. Puja al cotxe i comença la ruta. No li agrada anar a treballar els dilluns. Reflexiona i descobreix que tampoc li agrada anar-hi els dimarts. Escolta a la ràdio del cotxe una emissora de música d’èxits dels vuitanta. Es va desvetllant i s’adona que els dimecres també és mal dia, li costa més llevar-se perquè arrossega cert cansament setmanal.

Cansada d’escoltar coses com “Big in Japan” d’Alphaville i “Never gonna give you up” de Rick Astley (que no li desagraden del tot i la duen a èpoques pretèrites) canvia el dial per posar-se al dia de les notícies i així poder xerrar d’actualitat amb els clients que, curiosament, viuen tots en pisos emmoquetats. Mentre escolta la veu masculina que informa de les dades de l’atur, reflexiona: Almenys jo en tinc de feina...

Clar que els dijous, si no fos per la paella que comparteix amb les companyes de l’asseguradora Quin al·licient tindria anar a treballar? Aparca al davant de l’edifici dels primers clients (Sort? No, és només per estalviar-me perdre temps buscant-li aparcament al personatge). Truca el timbre i la senyora Carpet obre la porta:

—Ah! És vostè... La mateixa que ha enredat el meu marit per assegurar la moqueta... —diu deixant clar els dubtes que l’assolen.

—Sí senyora Carpet, però li asseguro que no se’n penedirà... —encara està mig adormida i reflexiva.

Després dels petonets de rigor amb música de fons dels vuitanta (els clients de pisos emmoquetats són gent que acostuma a ser tremendament esponjosa, suau i afectiva encara que no vulguin comprar... Ah! A banda de ser fidels seguidors de ràdio fórmules), Womy deixa el maletí obert damunt la taula i comença a prendre mides de les moquetes que hi ha al pis sense esma. La senyora Carpet li estira la cinta mètrica taral·lejant i ella, des de l’altre costat del menjador, pren nota en una llibreta dels centímetres de llarg.

Entre cabòries, arriba a la conclusió que quan li agrada més anar a treballar és el divendres a partir de les sis de la tarda perquè ja té el xip canviat de cara al cap de setmana. Medint l’ample reflexiona i li cau l’ànima als peus. Recorda les dades de l’atur i es pregunta:

Com puc ser tan egoista? (Ella en realitat utilitza la paraula gilipolles/xitxarel·la) Si hauria d’estar saltant d’alegria els dilluns per no haver-me de quedar al llit tocant-me les peres!

Womanda Sales canvia el xip i s’alça, pren la mà d’una senyora Carpet desconcertada i garratibada.

9.15 del matí, pis emmoquetat dels Carpet.
Amb el volum discretament alçat, sona “She works hard for the money” de Donna Summer. Venedora i clienta ballen sense fer soroll gràcies a la moqueta que estan a punt de deixar assegurada sota contracte signat amb la companyia d'assegurances on treballa Womanda Sales (esvaïts totalment els dubtes inicials de la clienta).

* * *

—I no s’ha cremat res, nano?
—No, avi, és una historieta amb final feliç i encarat.
—Doncs avui és divendres, tu! Haurem d’anar canviant el xip, hi hi hi...
—Tingui avi, un caramel perquè escolti una mica de música de gust.
—Gràcies noi... Què, li dono aquí?

—Sí, avi, aquí, aquí...

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)