Seqüeles del Carnaval

(Foto: http://www.maniacworld.com/karate-chimp.html) Google

Quissapon, carnaval de noséquan.

La mare el deixava anar al cinema de Quissapon amb el seu germà petit. El nen, que ja no era tan nen (malgrat tenir molts pardalets al cap), anava a la sessió contínua com deien els grans (pel·lícula doble deien els menuts). L’estrella era Bruce Lee (quimonos, cinturons negres i mastegots amb peus i punys). Germà gran i petit sortien del cinema fent posturetes d'arts marcials i cridant pel carrer amb les mans obertes: Aaatooooaaaa!!! El nen dels pardalets, en nits de lluna plena o creixent, somniava que era Bruce Lee (en les minvants només era Terence Hill i en nits de lluna absent, Bud Spencer. La qüestió era repartir llenya...).

La mare havia anat de viatge a l’Orient. Ara, en la llunyania del temps, el nen és home i no és capaç de recordar si era al Japó o a la Xina (segurament la mare anà al Japó... Perquè la Xina, en aquell temps, probablement era tancada). El nen sabia del cert que ella li regalaria alguna cosa, sempre que la mare tornava duia regals per tots. La mare era una joia (i encara ho és, a banda de ser lectora habitual del PiT...). El nen somniava en el carnaval, aquell any es disfressaria de xinès (“txinu” com en deien a Quissapon, tant ell com tots els altres innocents quissaponencs). Si la mare li regalava un “trahe de txinu”, seria l’estrella del petit carnaval de Quissapon. Imaginava que tothom es faria a un costat al seu pas per por de rebre un Mawashi geri a l’orella dreta o un Yoko geri frontal als nespres (“nesprus” en deia ell i la resta...). Faria els moviments de "Kung-Fu" que havia estudiat a la gran pantalla, seria Bruce Lee a plena llum i sense lluna.

La mare tornà del viatge dies abans del carnaval i li donà el regal al nen dels pardals. En obrir-lo, els pardals es van suïcidar fent un vol picat a terra (“en barrena” deia ell mancat de millor cultura). El nen es sorprengué, però no pel suïcidi dels ocells (que potser ja tocava...), sinó en veure un vestit tradicional (digues-li disfressa o pijama) de seda suau i efeminada, molt oriental, però sense cinturó negre de karate. Per acabar-ho d’adobar, la mare li pintà un bigoti de “txinu i andando!” (No el “txinu”, no... El nen, “andando!”).

El nen fins i tot va haver de posar-se bé per ésser fotografiat. Ni Mawashi geris, ni Yoko geris ni res. Era ell qui semblava haver rebut el Yoko geri frontal als nespr... a les olives. No somrigué en cap moment, odià el carnaval per sempre. Encara l'odià més quan veié que els seus germans petits s'ho passaven bé, ell es veia ridícul i gran, ja sense pardalets. L’un anava de pagès català (amb barretina, faixa, espardenyes i bastó) i l’altra de balladora sevillana amb “trahe de faralaes” i rínxol d’Estrellita Castro al front. Fins i tot la seva cosina anava de japonesa amb un quimono que ja l’hagués volgut ell, perquè semblava un “trahe de Jiu-Jitsu” (la tècnica marcial que aprofitava l’empenta i força dels atacants estalviant forces pròpies, o una cosa semblant).

Fòrum de les cultures del segle passat a Quissapon

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres) Sí, avi, avui ha penjat vostè les fotos i ha escrit tot solet els peus de foto...