Una a l'abril són deu mil

Aquest escrit pot ferir la vostra sensibilitat i la d’alguns dels vostres animals de companyia preferits i esporàdics. Si tu, lectora o lector, ets amant dels documentals d’insectes del canal 33, no permetis que el llegeixin si us plau, els del PiT no ens farem responsables de reclamacions posteriors.

Amb la primavera i el bon temps, comença a omplir-se el porxo de casa de mosques no albines. No faré esment de la poca utilitat que per mi tenen aquestes criatures indesitjables que, pel què veig, l’única cosa que fan a la vida és tocar allò que no sona cada dos per tres...
—Sis...
—Vostè també per aquí, eh? Per això se les deu anomenar colloneres...
—És que has dit dos per tres i jo...
—Sí avi, ja ho he sentit, molt graciós...
—Hi hi hi...
—...?!?
—Callo.

També els agrada el contacte amb “allò” (que no diré per si a més de ser amant dels documentals estàs menjant i ets sensible a la paraula “merda”). Un cop han localitzat “allò”, es dediquen a passejar-s’hi pel damunt com si d’un tresor es tractés. Fins i tot n’hi ha que defensen el seu “allò” fastigós a capa i pota...
—I PiT i cuixa, oi? Què me’n dius del pastor de la muntanya que advertia allò de: “Allò” de la muntanya no fa pudor, encara que “allò” sigui remenat amb un bastó? (Amb aquesta rima bé podria ser una cançó tradicional catalana, oi? Hi hi hi...)
—Sí avi, o la propera cançó de l’estiu d’aquell altre avi "txiringuitero" envoltat de Mamatxitxes, un paio com vostè, però de llarga cabellera morena anomenat Giorgi Damm (“espuma fijación de pelo con base de cerveza”...)
—No sé pas qui vols dir...
—Tant se val, avi, que em perdo... Però imagino que el pastor ho deia perquè remenava “allò” sec al sol, perquè “allò” és “allò”, sec o no, tant a la muntanya com a la platja...
—Sí noi, hi ha d’“allò” que dius per tot arreu!

Continuaré perquè no arrenquem, però ara ho faré amb una recomanació de lectura que suposadament tothom i totadona podrà seguir amb mi:
Poseu els llavis de la boca com si anéssiu a fer un petó, separeu-los una mica i digueu:

Queridos Amigos:
A diferencia del abejaruco albino que habita entre montones de guano de murciélago en las cumbres rocosas de Quiensabeande, las moscas no albinas de las llanuras y el altiplano norteño son tremendamente insistentes, sagaces y extremadamente limpias...

—No sé pas a qui em recordes, nano...
—Només jugava una mica, avi...

Com es fa difícil continuar escrivint amb els llavis junts i penso que seria de lectura carregosa, ja podeu relaxar la musculatura que mou aquesta part del vostre terç (el superior, és clar...).

Les mosques no albines són molt netes, després d’embrutar-se les putetes (us deixo una coma “,” i vosaltres, lectores i lectors del PiT, la poseu després “d’embrutar-se” o després de “putetes”, a lliure elecció que ja s’entendrà...) es renten les potes fregant-les amb la cara o, per ser més exactes, amb els ulls, que és el que més es veu (sempre que no hi hagi un plat de paella pel mig, és clar).

Encara no he esbrinat quina és la funció que duen a terme a la vida.

Serveixen per alimentar altres bèsties? Qui voldria cruspir-se una d’aquestes després de saber per on ha anat a ballar? Un ós rentador sortit? No n’he vist mai cap per aquí d’ós, tot i que de sortits sí que n’hi ha uns quants, però dubto que... O potser sí...

—Encara no sé on vols anar a parar nano i això es fa llaaaaarg...
—Doncs que ja ha començat l’època de l’any que a més de florir les plantes, floreixen les mosques colloneres arreu i són la cosa més emprenyadora i fastigosa que et pots trobar mentre intentes llegir un llibre a l'exterior...
—Però tu no saps que si mates una mosca a l’abril, en mates deu mil?!?
—Què vol dir?!?
—Doncs que les quatre mosques que hi ha ara al porxo es convertiran en moltes més a l’estiu!

Dues hores més tard em trobo reptant pel porxo entre alguns testos i abillat amb roba de camuflatge que me’n ric de Tarzan i la mona Txita! Armat fins les dents (és una manera de parlar) em disposo a disparar a tort i a dret (sense parar-me a pensar en les seves famílies ni en les generacions futures que no vindran). Les quatre mosques (és una sort que no siguin albines perquè l’esprai que he comprat no assassina mosques albines) reben els primers trets, però no cauen i continuo atacant implacable sense pietat enmig d’un núvol d’olor indescriptible que acaba per impregnar la meva pell nua fins els calçotets.

Com no he pensat en barrar-les el pas cap a la llibertat?!?

Com no he caigut que el porxo és exterior?

Però han fugit i el porxo ha quedat desert i jo estès al terra procurant recuperar les forces que acabo de perdre. He vençut aquesta batalla, però estic convençut que la guerra vindrà. Aquest cop no m’enxamparà per sorpresa, estic armat i conec la dita d’abril.

Tornaré a lluitar i tornaré a vèncer!!!
Catalans, catalanes... Catadiòptriques:

Lluitem contra aquesta plaga “menjallò” i desvergonyida que fornica sense consideració davant dels nostres fills!

—Miiiiiiraaa! T’ho has fet venir bé per enllaçar aquell escrit de la calor, oi nano?
—Sí avi, és adient, ara vaig a descansar, estic exhaust de tanta lluita...
—I d’anar en bicicleta, i d’empassar-te esprai mata mosques no albines, hi hi hi... Vés, vés que ets un pel·liculero tu!

A partir d'aquí teniu diverses opcions jovent:

1) Teletransportar-vos a l'apunt enllaçat pel nano, no és gens llarg i està basat en fets reals (Ah! Rafi, Ferran i bajoqueta, vosaltres no cal que cliqueu, que ja el coneixeu aquest, hi hi hi...)

2) No teletransportar-vos i continuar (només per majors d'edat) amb la seqüència fotogràfica que va enviar la lectora Maite al PiT d'una parella que s'estima molt enxampada en un cotxe al carrer.

3) Podeu aprofitar l'ocasió per gaudir d'ambdues coses, però és recomanable no fer-ho alhora, hi hi hi...

4) Visitar altres temes dins del PiT o visitar els blogs interessants que tenim enllaçats a la barra lateral.

5) Fer clic a la creueta blanca que hi ha dins d'un requadre vermell a la part superior dreta de l'I. Explorer, malgrat que us perdreu l'opció de gaudir de la meravella virtual més sorprenent del moment, hi hi hi...

Sembla que aquí hi ha marro, eh?

Fins aquí, tot dit, o no, hi hi hi...

Fins aviat majors d'edat!

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...