El canari ja no piula

Lamento ser així de dur, però ho haig de superar abans que arribi la final de la Champions... Lectores i lectors:

Se m’ha mort el canari.

Dit d’aquesta manera, i sense context que l’envolti, hom podria pensar que tinc la intenció/necessitat de comunicar-vos que, arribat a certa edat, el meu preuat ocellet ha deixat de funcionar, però no es tracta de cap metàfora ni eufemisme (afortunadament pels meus interessos i desafortunadament pel canari), la frase és literal:

El nostre canari s’ha mort aquest cap de setmana enmig de les celebracions del novè aniversari del petit de casa.

Ha mort sense que sabéssim del cert si era mascle o femella perquè mai va arribar a cantar com un mascle (segons apunten els experts del Google), ni a fotre’m crits si no em recordava de posar una rentadora (segons la meva dona), per aquest motiu l’anomenàvem d’una manera neutra: Oui (i també perquè era l’única cosa que deia...). Com era “el canari” vam acabar tendint a parlar d’ell en masculí. De vegades també era anomenat Titi, sense accent final, que és com la meva filla anomenava els ocells de petitona o Caganer, en funció de l’estat anímic de qui li havia de netejar la gàbia.

He dit moltes vegades que semblava una evolució de pokemon per la quantitat de bonys que li sortien arreu (no confondre “bonys” amb els pastissets de pa de pessic de xocolata que ens menjàvem tornant d’escola i duien melmelada de maduixa sota d’una coberta de xocolata negra). El cas és que guapo, guapo, no ho era... Era el canari més lleig que hom es pot imaginar (sobretot després de banyar-lo, quedava emprenyat com un mico albí de cul pelat), però era el nostre canari i ens l’apreciàvem molt.

El recollírem moribund xipollejant a la riera ara fa NOU mesos (no descriuré l’aventura perquè ja ho vaig fer en el Post de les Bèsties) i la família l’adoptà sabent que li allargaríem la vida un temps indefinit durant el qual, ni se li exigiria col·laboració en les tasques de llar ni la part proporcional de la hipoteca de la gàbia vella (perquè ens la regalà la nostra amable veïna merengue).

Proporcionalment, ell i l’avi Gres han estat, de llarg, els ocupants de la casa que més han endrapat (sense perdre’s àpat i, fins i tot, picant de tot a deshores...), però dubto que un empatx fos la causa de la mort del canari. Tampoc crec que l’excés d’informació que podia llegir en el full de diari que li posàvem al terra de la gàbia a diari perquè s’hi cagués (valgui la repugnància), malgrat que només li posàvem les seccions de política (bàsicament les notícies del PP i PSOE) i d’esports amb les "gestes" del madrit i les dels pericos (tot i ser canari). Però és que les notícies eren per cagar-s’hi, oi Oui?

Bé, ara ja no em sent, les seves restes mortals reposen protegides per unes arrels en un forat que vam fer en Joel i jo abans del dinar de diumenge, oi avi?

—Sí nano, ara ja no podré excusar-me de les visites dient allò tan bonic de: Me’n vaig a canviar l’aigua del canari...
—No podrà, però podrà dir que se’n va pentinar els pèls del nas o a regar les plantes del vàter.
—No és el mateix, nano...
—O simplement digui que va al lavabo, com fa tothom i totadona...

No som amants de tenir animals engabiats. És per aquest motiu que NO en tindrem cap més (voluntàriament), perquè ja us podeu imaginar la de cops que la meva dona i jo hem hagut de tenir cura de: la gàbia, el menjar, l’aigua fresca i neta, el polsim de color vermell que es cruspia com si res i que la veïna merengue deia que anava bé pel color del plomatge, les barretes amb mel i mill encastat, les fulles d’enciam, el trosset de poma golden i, sobretot, que no li manqués el diari diari per cagar-s’hi...

Nota d’aclariment pels meus fills:
NO colarà que compreu amb els vostres diners un canari i me’l feu aparèixer com qui no vol la cosa, eh? Que ja pentino algunes canes i ni la mama ni jo ens mamem el dit...
I ja que hi som posats:
Ariadna: Vols fer el favor de deixar la música i fer els deures en silenci?!?
Joel: Vols fer el favor de fer els deures?!?
Avi Gres: Vol fer el favor?!?
Tora: Vols?!?

Oui: Descansa i vola en pau, ara que ets ben lliure i ja no et pesen les ales, ja veus que t'he fet cas i no he penjat mai més cap foto teva al blog.

Escrit per Sergi M. Rovira
—Nano, ja sembles en Monegal parlant amb el seu canari flauta! Hi hi hi...