Àngels i alguns dimonis (però no els d'An Brown, eh?)

Blogger li comunica que aquest escrit programat pel dimecres 24 de juny 2009 es publicarà divendres 26 de juny 2009 cap el tard amb les notícies de rabiosa actualitat ja passades. L'equip humà i mecànic de Blogger li demana disculpes.

Lectores i lectors:
Tenint en compte que des de la revetlla de dimarts passat no s’ha publicat cap dels set escrits que vaig programar, em veig en la obligació moral de publicar novament a corre-cuita l'esboç visionari que tenia preparat per salvar el mobiliari domèstic. Allà va:

Lectores i lectors, avi Gres:
La rabiosa actualitat fa que em centri en dos eixos tristos com la meva furgo (bé, la de la meva dona, segons els papers...):

Molt em temo que “Los Angeles” aviat estaran de dol (els de Charlie i els de Califòrnia), així com molta gent d’arreu del món... I és que últimament s’està morint gent que no s’havia mort mai, la qual cosa, amigues i amics, és molt trista...

I aquesta conyeta no s'ha fet mai abans, eh?

Dues coses m'ho fan sospitar...

1. Los Angeles de Charlie ho estaran perquè la Farrah Fawcett, la rossa, però no la segona, la primera rossa entre morenes, no pinta gaire bé (he vist alguna foto i malgrat els seus 62 anys...). Què es dirà d’ella que no s’hagi dit fins ara? Només se m’acut dir que era la dona que somniava amb mi (o era a l’inrevés?).

2. I a Los Angeles de Califòrnia... Sembla que en Michael Joseph Jackson, més conegut com a Michael Jackson a seques o, gràcies al txiqui-txiqui, Maiquel Yasson es comença a atabalar amb tantes coses que se li han acumulat en 50 anyets de ballar, perquè aquest quan va néixer ja ballava i cantava. No comentaré res respecte al seu problema dermatològic, donat que primer havien de maquillar-li les clapes blanques sobre la pell morena i finalment ho feien a l’inrevés, segons afirmava la seva maquilladora particular...

Ui! Miri que si es morissin així de cop... Amb totes les bones estones que aquests dos personatges m’han regalat a la vida (em refereixo a uns vint-i-cinc o trenta anys enrere...), no sabria pas què dir...

—Jo per moltes bones estones que t'hagin pogut donar, em quedaré amb el dolor dels “altres” àngels, els d’Anantapur, els invisibles de Vicenç Ferrer, l’home que hauria de ser el proper Premi Nobel de la Pau i que, ara que ha traspassat, ja pot acceptar-lo (perquè no implicarà deixar desatesa la seva fundació a l’Índia).
—Doncs sí avi, mal que em pesi dir-ho: té tota la raó! Jo també em quedo amb en Ferrer. Així doncs, amigues i amics, l’avi Gres us penjarà uns vídeos per tal d'adornar aquesta xitxarel·lada vident i vosaltres visioneu el que us vingui més de gust, que és de franc.
—De tota manera nano, a mi em faria molta llàstima que es moris gent més jove que jo, no ho sé, no ho trobaria just, oi que m’entens?
—Sí avi, però no em vingui ara amb romanticismes barats que m'espantarà el personal...
—I ja que tens aquesta clarividència insospitada: se sap si al funeral de la rossa, quan es mori, es podrà veure en Charlie dels coll...ns en persona?
—Ho dubto, avi, però un intercomunicador no estaria pas malament que aparegués, eh?
—Sí... I es podrà veure la cara d’en Miqueljacson sense mascareta, en el cas que es mori?
—No sigui irreverent, homeee!!!
—Ui, és veritat que això no toca... Les meves condolences avançades a les famílies, però sobretot la més sincera i passada a la d’en Vicenç Ferrer, l'home que a hores d'ara ja deu estar organitzant la fundació contra la discriminació de dimoniets com en Rubianes, hi hi hi...

Bé, i com deia el nano, aquí teniu la preciosa rossa fent unes coses de publicitat en els seus millors temps:

I aquí això del Miqueljacson de quan va anar a l'Índia:

—I el de Vicenç Ferrer, avi?

—Ja he posat el de l'Índia nano... A més, no puc penjar el de teletrès!

—Doncs posi almenys l'enllaç per qui no va veure la reposició del programa "savis", home!

—Està béeee... Aquí poso l'enllaç al programa que va fer la noieta aquesta, la que fa el parte de notícies no sé a quina hora a la teletrès.

PS: Per si de cas... Descansin tots en pau, eh? No se sap mai...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...