CD de cançons de bressol

Lectores i lectors:

Com ja sabeu (potser no tots) el meu germà és músic, i jo, malgrat que potser no es noti, de tant en tant escric. No fa gaire em va demanar que preparés un text per promocionar un CD de cançons de bressol que volia comercialitzar. Disposat a ajudar-lo sempre que m’ho demana, vaig acceptar la feina sense posar traves ni demanar res a canvi (és l’avantatge dels germans, que espero tingui en compte a l’hora de repartir herències...).

Ens vam trobar un dia de cada dia...

—Coi quina expressió!
—Avi, si us plau...

Ens vam trobar en un restaurant per una celebració familiar que ara mateix no recordo, però era un aniversari i probablement abans de la crisi... Per tant, rectificaré: Allà on he dit “No fa gaire...” ara diré: “Abans que aquells sòmines (no sé bé a qui enllaçar...) ens introduïssin a tots els desgraciats plegats dins d’Una Coctelera Anomenada Crisi (que em sona a títol de pel·lícula, o de blog...) i la sacsegessin com un pot de pintura dins d’una màquina de centrifugat, em va demanar que preparés un escrit i bla, ble, bli...” com ja us he explicat.

Després del suculent dinar, en Marc em va passar el CD per escoltar-lo i així inspirar-me en el missatge que es volia transmetre i...

—I què, i què?
—Doncs imagini...

Dins del cotxe, sol de cara, panxa a petar en plena digestió, cervell sense reg sanguini...

Tinc la gran sort que m’agrada la cervesa sense alcohol —penso i actuo amb decisió, gairebé impacient, poso el CD per "adormir canalla" i les suaus notes em pessigollegen les orelles, els sentits a flor de pell se m’adormen...

Condueixo relaxat cap a la feina immers en l’anunci de “T’agrada conduir?”, inspiro i m’inspiro, respiro... El volum ja és a tot drap, no molesta, trec el braç per la finestra i començo a onejar la mà a través de la càlida brisa que la lleu velocitat aixeca... Entre les notes escolto els agradables sons de la carretera:

—Gilipolles!!! —crida un conductor que m’avança alçant el dit del mig, no sap que en català s’ha de dir xitxarel·10...
—Que vas amb una tartana!!! —crida un ciclista gras que llueix mallot groc clapejat de llunes grogues, no intueixo que sigui el rei de les escapades de muntanya...

Quines presses... —penso (per segona vegada des que he començat l'escrit). Veig la vida de color pastel, tenyida de somriures i, fins i tot, trobo amb facilitat aparcament. Arribo més d’hora del què seria habitual, reclino el seient i continuo gaudint del meu temps, m’inspiro tant que em clapo com un nadó fart de mugró...

—I l’escrit promocional?
—Prou bé segons el meu germà, el vaig acabar amb aquesta frase:
"Advertiment final: El producte A dormir no és un medicament, però pot provocar somnolència".
—Eeeeh, mmm... Doncs jo hagués afegit:
“No conduïu ni feu anar maquinària perillosa mentre esteu sota els seus efectes” i “Mantingueu-lo lluny de l’abast de les criatures si no voleu que quedin fregides com patates...”, hi hi hi és que ets un exagerat nano...

—No em creu? Doncs teletransporti's a aquest enllaç i ja em dirà el què...

A DORMIR

8,58 minuts més tard...

—Avi, és hora d'anar a fer non-non —dic mentre em trec els taps de les orelles.

—Zzzzzzz, haaarghghg, xiiiiuuuu, zzz, zzz, zzz, grrrolf, xiiiu...

—Caram, ni advertiment final ni res, el pobre s'ha quedat com una soca amb el cap damunt del teclat... Demà serà un altre dia...

Bona nit avi, bona nit infants...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...