sOnablOc, una proposta interessant

Fa un temps, la Carme de la Nova Col·lecció de Moments ens feia saber d'una proposta interesant a mode de relat conjunt. Es tractava de fer un escrit basat en un fragment sonor creat pel David de sOnablOc i, com ho tenia pendent de fer i la idea em semblava original, ara m'he decidit. Cal tenir altaveus connectats i procurar no ser massa estrictes amb la fidelitat lectora (ni en les crítiques).

* * *

Fa hores que té el tic tac clavat al cervell. L’avi no pot dormir. Es lleva, es calça les espardenyes i surt en boles al passadís. La seva mà topa amb un cos enmig de la foscor: És el nano que, casualment, sortia a pixar. La topada sobtada fa que ambdós xisclin espantats i al nano li cauen les ulleres al terra. L’avi fuig en direcció a la saleta d’estar, travessa la porta del passadís i la tanca espaordit, un lladre! El persegueix un lladre o pitjor encara, un violador de iaios despullats!!! Ha de fugir de la casa com sigui, ja alertarà més tard la família. Abans d’arribar a la saleta d’on provenen uns estranys sorolls, trepitja dos cops l’ànec de goma que el nano fa servir per banyar-se, l’ànec es queixa, què hi fa allà al terra enmig del rebedor?!? La dona del nano és a la saleta mirant la tele des del sofà, però quan l’avi obre la porta, s’adona que va amb les nectarines a l’aire, no pot espantar-la a ella amb aquella fila. Amb el volum a tot drap, la dona del nano mira una peli de Terence Hill i Bud Spencer, són dins d’un saloon repartint estopa i el de la pianola riu, els altres criden. L’avi s’amaga tremolós darrera del sofà i escolta les passes del violador de iaios despullats. Al terra hi descobreix l’encenedor que havia perdut i l’encén disposat a cremar-li les pestanyes a l’intrús, però aquest, espantat pel soroll de dos plats més que es trenquen a la peli, marxa. La dona del nano encara no s’ha adonat de la seva presència. L’avi s’alça i, de puntetes, es dirigeix a la cuina. L’alarma del rellotge digital del canell el delata i queda d’esquenes a la dona del nano, amb el cul pelut a l’aire...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...