El nano que es vestí de dona per una festa d'aniversari, hi hi hi...

Hola, sóc Lars Lindquist, el cantant de "Pili the Vicio and The Dallonses", el de la cançó de l’anunci d’Estrella Damm a Formentera. Us explicaré una mica de la meva història pels que encara no em coneixeu:


Sóc el petit de dos germans siamesos... Sí, enganxats... Quan vaig néixer venia acompanyat. En primer lloc sortí el meu germà gran, Carlos, que és el protagonista de l’anunci —el guapo de la barbeta i el barret de cowboy— i després, enganxat a ell com una paparra per la cintura, vaig sortir jo.

No som suecs, ni noruecs, la veritat és que vam néixer a l’Anoia en una colònia de hippies anglesos. Aprofitant que era a prop de Sant Sadurní, la colònia es deia Miralescalces... de l’Anoia (humor britànic...). Mai vaig entendre que en diguessin colònia amb la pudor que feia sempre allà...

Els nostres pares, els Mejía Godoy, eren uns hippies molt catxondos: El mateix dia que vam néixer a mi em posaren de nom Lars Lindquist (i Mejía Godoy de cognoms). Pitjor sort li va tocar al meu germà gran que es diu Carlos Palacagüino. Els professors anaven de cul quan passaven llista i recordo que sempre hi havia el típic graciós, el Carrascosa, que ens cantava una cosa de “tus pechos cantando a miel...”.

Fins el dia que el vam convidar a fer un passeig en camell, vull dir que deixàrem que es pugés al tros de carn que ens unia i nosaltres fèiem de camell, bé de les gepes del camell. El molt gilipolles cridava:

—Sóc Laurence d’Aràbia! Camell de merda: Busca’m un oasi!

I sí que el vam trobar, sí... Al bell mig del bosc... El despullàrem, el lligàrem a un arbre i li buidàrem un pot de mel de la granja d’en Francisco al pit. En tres minuts les abelles li feien pessigolles a les mamelles i es feia impossible comptar la quantitat de mugrons que li havien sortit de cop al Carrascosa!

—I les abelles Laurence d’Aràbia, també "te suliveien"? —li cridàvem amb dolçor...

La nostra història musical va començar on comencen totes les grans històries: En un garatge. El pare sempre ens deia que per què no inventàvem un sistema operatiu com va fer Bill Gates, però és que el garatge del nostre pare era un taller mecànic i no ens podíem concentrar amb les fotos de dones despullades. El pare havia deixat de ser un hippy somniador per convertir-se en un mecànic amb lleganyes, un materialista acabat, amb aquells calendaris de dones de noms tan curiosos com: Sabriga, Samanta, us podeu creure aquests noms per unes noies que no semblaven tenir gens de fred?


Perquè jo, encara que vaig vestit de dona no vol dir res, eh? Vull dir que sóc un mascle/matxo vestit de dona i això només ho faig per tenir la mare contenta: Ella sempre havia somniat tenir la parelleta i com els metges van dir que corria perill si es tornava a quedar embarassada... Suposo que després de tenir dos siamesos nou mesos barallant-se allà dins, l’habitació no va quedar gens endreçada, eh? Doncs això que veieu és un personatge, els escocesos, els grecs, els romans i Miguel Bosé, també lluïren faldilles i ningú deia res, clar que a mi em queden millor les faldilles que al príncep de les orelles, oi?

Així que un dia, al taller del pare, vam robar una guitarra que hi havia dins del carro d’un client, com es deia?... Manolo noséquè... Un cantant que es va fer famós per una cançó que deia que li havien robat el carro... És estrany que no recordés que el carro estava al taller del nostre pare i que a dins hi havia una guitarra, si era cantant?

Com estàvem enganxats, un va aprendre a fer els acords i l’altre a rascar les cordes. Ens va anar prou bé, fins i tot guanyàrem el rècord guiness de tocar la guitarra sense parar mentre bevíem cervesa i, com teníem una mà lliure cadascú, podíem pixar d’aquella manera: Jo te l’aguanto tu me l’espolses... I continuàvem tocant tan tranquils i relaxats mirant fotos al taller...

El problema començà quan ens van separar en aquella operació de setanta hores. Vam sortir a tots els diaris, eh? Una operació només superada per la que van fer a la nostra mare després del part. Teníem tant poc espai allà dins que abans de sortir ja estiràvem les cames i els braços com si ens haguessin de llençar d’una avioneta en ple vol... I és clar, quan els metges van posar ordre a tota aquella quantitat de braços i cames que sortien del túnel de la nostra mare, van fer sortir primer el meu germà i, enganxat a ell, el meu cos: Tot menys el cap, em va quedar dins i semblava un estruç acollonit per la presència d’una lleona... Clar que el meu germà, amb els ulls oberts i plorant de dolor semblava una vespa engegada amb doble far i sidecar.

—Nngeeeeeaaaaah!!!

Al crit del meu germà es va sumar el de la mare:

—Aaaaaaaaaaagh!!!
—Què passa, què passa? —preguntaven els metges.
—La neeeena! Que li falta el cap! —va cridar la mare.

Quanta raó ha tingut sempre la nostra mare...

Després de la intervenció que va separar els nostres cossos vam deixar de tocar junts, jo sense ell no era res i ell sense mi encara menys. Les carreres en solitari van ser un desastre: Si fas només acords no sona ni per fer chill out i si només rasques cordes no val ni per una cançó de heavy metal. Per això vam decidir tornar a tocar junts fins que els senyors d’Estrella Damm van veure la nostra capacitat bevedora i ens contractaren per fer l’anunci. D’una vegada mataven tres ocells: Fèiem la cançó de l’estiu, anunciàvem la cervesa i promocionàvem l’illa de Formentera. Millor per tots —vaig pensar—, si haguessin agafat al Giorgi Damm, només hagués fet publicitat de la marca amb el seu cognom...

El meu germà, el guapo de la barbeta i el barret de cowboy, no ha pogut venir. Rodava l’anunci d’Estrella i “algú” li clavà una empenta des d’un penya-segat al mar, a Formentera. Ningú sap qui ho va fer, el càmera tot emocionat només va poder rodar la caiguda...

—Ho tinc, ho tinc! —va cridar.

Jo ara, encara que estic sol amb el grupet, faig bolos sense parar, tinc viatges gratis a formentera i més cervesa que la que puguin somniar els jugadors del Barça...

Com veig que no podeu aguantar més les ganes de sentir la cançó de l’estiu, i abans que aquest senyor d’aquí que pica l’ull cada tres segons li doni un infart, us la tocarem, la cançó. El títol no té res a veure amb la lletra, té més a veure amb el so de la música: “So Marcat” perquè el marquem molt...

I kissed you good bye at the airport
held you so close to me I said:
“So here we are now and I can't stop from crying Pili”
And you said: “Hey, hey, oh! No no, no és aquesta cançó
Ja estic fart de cantar-la, no puc fer-ho més
Fart de cantar-la, no puc fer-ho més...

Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!
Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...