El gamarús que feia l'orni a la piscina o la continuació del TBC amb fotos de la carbassa

AVÍS PER A GENT POC OBSERVADORA:

Les imatges publicades en aquest escrit no corresponen al context específic de l'escrit, però com corresponen al context "castahalloweenyada" d'enguany i m'he treballat tant el tema descriptiu com l'escultòric (amb el meu fill), les colo per fer bonic i "andando"!

Lectores i lectors que continuareu llegint això des de l’interior de la mateixa sauna en la que estàveu en l’escrit anterior (tot preguntant-vos si és bo per vosaltres estar una setmana sencera eliminant toxines per la boca i si també ho és tanta humitat pel vostre aparell):

El TBC de dilluns passat feia referència a To Be Continued i now continuaré amb l’other referència: Triomfa Banyador Calçotet, que en realitat és: Triomfa el meu Banyador amb Calçotets, però només és un triomf personal, no volia dir que causés sensació ni furor entre la gent del gimnàs, eh?

La primera setmana vaig anar amb el meu banyador-llarg-d’aquells-com-d’anar-a-fer-surf-però-sense-saber-ne-gens-ni-mica (però no el mika del relax... take it eeeeaaaaasy... no, mica de mico, eh?), la piscina era molt llarga i aparentment amb un objectiu clar, però sense les ulleres no acabava de definir-lo... Quan finalment vaig assolir el primer recorregut, esbufegava com un nyu albí després de fer el cim del Montseny a l’hivern. Volia fugir d’allà cap a la zona de relaxació, però el meu amor propi m’aturà i l’amor de la meva dona em digué que allò era només l’anada i ara tocava la tornada...

Potser la culpa era del banyador llarg... no hi havia ningú més que en dugués i tothom anava amb banyador-que-marca tipus slip curt (de dos dits de tela als malucs) o llarg de pam, però marcant. Cert és que no em vaig aturar a pensar que potser era degut a que la majoria concentrada al matí ronda l’edat de l’avi Gres i hom diria que no els afecten gaire les modes (surferes o no, com va quedar palès en aquesta postal que ens envià l’avi des de Quissapon de Mar...).

Fent revisió de calaix a casa em vaig topar amb un banyador slip-de-pam negre i arrapat del que no en guardava bons records, doncs el dissenyador va respectar la mida del llarg a la perfecció, però se li creuaren els cables a l’hora de fer l’entrecuix i utilitzà la mida dels malucs dels slips-de-dos-dits.

Estimat lector: si ets dels que corren la mateixa sort que jo de tenir encara penjades del nectariner les dues nectarines senceres, malgrat tot el que ens està passant d’un temps ençà, i ambdues ocupen un espai de més de dos dits d’ample... amb el meu banyador slip-de-pam podries ésser denunciat per qualsevol “garçon” o “garçona” i aniries de pet a la garjola (sense passar per la sortida ni cobrar els diners pertinents)... això sí, emmanillat per exhibicionista i amb regal d’un lot de mantes prèviament endinsades en una bossa d’escombraries gegant d’un color tan blau com el cel que no veuràs en dies.

Casualment (i perdoneu que me n’hagi anat per les branques del nectariner, però l’actualitat és aclaparadora) al costat del banyador-de-pam-negre-arrapat hi havia uns calçotets negres que em cridaven:

—Nosaltres som la solució al teu problema de nectarines!
—Vosaltres? —vaig dir sorprès pel crit sobtat.
—Bé, jo sol —afegí—, però com em dic “calçotets”, en plural, no puc dir “jo sóc”, oi?
—Ui! Doncs sí que és veritat... i quina és la solució que em plantege... u... es... quina és?
—Nosaltres no t’hem fallat mai, sempre hem mantingut les teves nectarines ben recollidetes i amagadetes dels ulls aliens... fes-nos servir dessota d’aquest estúpid banyador i ningú no en notarà la nostra presència...
—Estúpid?!? —exclamà el banyador-de-pam indignat.
—Nois, nois! Hi hagi pau, no voldria un conflicte entre vosaltres —els vaig dir mentre els mantenia separats, un a cada mà—, està bé, ho provaré avui i veurem on acabo...


Els crits de joia d’ambdós personatges es mantingueren vius fins que vaig saltar a l’aigua de la piscina (element que té la capacitat excepcional d’esmorteir TOTS i cadascun dels sons que es puguin escapar d’un banyador-calçoteter).

Ni rastre de les nectarines quan vaig sortir de l’aigua!
Per més que m’obria de cames, la meva estimada esposa em confirmava que no es veia ni campana ni batalls, només un gamarús fent l’orni a la piscina en banyador-de-pam-arrapat i lluint un casquet de bany estret.

Consideracions:
El casquet de bany és obligatori... d’acord, però per què? Si finalment la majoria acaba lluint-lo com una kippá jueva, amb les grenyes per fora?!? Bé, la majoria excepte les excepcions, és clar... que les excepcions també l’han de dur, eh? No puc deixar de pensar amb un hipotètic professor Bacterio i la seva llarga barba a la piscina, us l’imagineu? Si el casquet és per tapar els cabells, potser aquest home s’hauria de posar un globus a mode de passamuntanyes amb tres forats, dos pels ulls i un pel nas, però llavors no podria anar a la sauna, perquè és recomanable respirar per la boca, oi?
I la gent que té el cos sencer ple de pèl... hauria de dur posat un vestit de neoprè?

—Ep nano! Dissabte al matí em vaig endur el nen a la piscina —el petit Joel té nou anys...— i ens ho vam passar d’allò més bé, eh?
—Sí avi, ja em va comentar el monitor que quan us va venir a avisar que els menors de setze anys no podien usar el jacuzzi vostè li va assegurar que en Joel en tenia setze i mig...
—I no s’ho va creure! El molt incrèdul...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...