L’il·lús al món dels cataclismes de foc

POST NO APTE PER CINÈFILS incondicionals, O CINÈFALS, O CINESIÒLEGS cinestèsics... no és apte ni per mi...

Aquest dissabte hem anat al cinema.

La meva estimada esposa em va convèncer aprofitant que ella havia quedat amb uns amics i no hi havia futbol, cosa del tot incerta, doncs es veu que uns jugadors del Barça es van trobar amb quatre arreplegats més per jugar un partit i jo sense poder vigilar que no prenguessin mal, després vaig saber que en Xavi va perdre el sorteig inicial. Qui començà a triar jugadors fou l’equip dels altres i escolliren primer al Messi, suposo que això va provocar la ira de Puyol i acabà guanyant l’equip que comptava amb més jugadors del Barça...

La pel·lícula escollida per mi era “The Box”, o em sembla que “La Caja” en castellà, o potser “La Capsa” en català i sense conèixer-ne la mida, però segur que “La Caixa” no, imagino que a l’estrella no li cal més publicitat... i què coi! —em vaig dir a mi mateix— Per un dia que em decideixo a anar al cinema, triaré jo!


Lectores i lectors del PiT, permeteu-me que centri la meva crítica cinematogràfica d’avui en el film “2012”, doncs segueixo el savi consell de l’avi Gres que un dia em digué: “Nano, no critiquis allò que no coneixes...”.

—Això et vaig dir?
—Sí avi, tot i que vostè no és un bon exemple, m’ho va dir just abans de marxar a fer el camí de Santiago descalç...
—Ui! Què em dius...?
—Sí home, instants abans de que l’ungla del dit gros del peu se li encastés en la pota d’una robusta taula de roure de la marca “L’Alzinar (confort i mobles del cagar)”...
—Ai ai ai...
—Recordo que em mirà amb els ulls com un parell de tomàquets oberts ensangonats i deixà anar un “ma-cagun-la-punyetera-taula-i-la-mare-que-la-va-pariiiir!!!” que espantà la clientela de la botiga de mobles “La Jordeda d’en Fajà”...
—Aixxx... no m’ho recordis això, nano...
—Doncs la taula demostrà amb escreix la seva robustesa...
—Calla ruc i continua, que et fotré un mastegot que la paret te’n donarà quatre!
—Ui! Això mateix ens deia el nostre avi...

Segons sembla, els Maies i el seu calendari, prediccions incloses, ja advertiren que la fi del món arribaria en el solstici d’hivern de l’any 2012, això basant-se en una teoria d’alineació de planetes amb el sol i no-sé-quines-punyetes més, però el pitjor del cas és que els mateixos Maies no foren capaços d’advertir-nos que l’any 2009 s’estrenaria un bunyol atapeït d’efectes especials amb un rerefons increïble (per inversemblant).

La primera cosa que se’m va passar pel cap és “Uaaalaaa! Quina passada d’efectes, em recorda la vaca volant del tràiler de “Twister”, aquella dels tornados...
La segona fou que també hi havia escenes que ratllaven les missions impossibles i inversemblants dels Bond 007.

La conjunció d’esclats als primers quinze minuts de pel·lícula em provocà una concentració de gasos a l’estómac que riu-te’n tu dels efluvis del nucli de la terra, als esclats cal afegir el contenidor de mida mitjana de crispetes que em vaig cruspir solet en temps rècord particular: 900 segons (és fàcil arribar a aquesta xifra quan hi ha 900 crispetes a la capsa i endrapes a la velocitat d’una crispeta/segon).

Sense feina a fer no sabia com posar-me, malgrat haver triat jo (aquest cop sí) la filera de seients davant del passadís on pots deixar anar les cames, però no pots deixar anar res més.

A la mitja hora de caos mundial, les plaques tectòniques del meu cervell es començaren a moure al mateix ritme que les de la peli.
A les dues hores d’incendis i cataclisme total que engegaven el món a dida, els tsunamis ofegaren les meves neurones i la bufeta se m’omplí a vessar, allò encara no s’acabava...
A les dues hores i vint-i-cinc minuts ja em comparava a aquells súper-pares que farden d’haver fet divuit quilòmetres caminant amb el seu fill de tres anys a coll i be, això era qüestió d’honor per poder dir: jo la vaig aguantar sencera!

De tota aquesta bajanada dedueixo que el títol té un missatge subliminal que passa desapercebut pel gran públic en general (fins i tot algú es va atrevir a aplaudir després de les dues hores i mitja que ens tingueren allà atrapats sense sortida i amb depressió de mula albina), aquest títol amagat és “2012, els segons que en realitat hauria de durar aquesta pel·lícula”.

—Aquest títol és massa llarg, nano, hi hi hi...
—Doncs que es digui “6988”, perquè són els segons que el “caos bunyolístic” et roba de vida...

El meu cos arribà a tal catarsi somàtica que els terrabastalls m’acompanyaren al mateix lavabo del cinema, fins i tot un cop a casa, encara en patia seqüeles.

—Però què nano... et va agradar?
—Home, la història un xurro, però els efectes collonuts, eh?
—I a la teva dona?
—Si li agrado jo, com no li ha d’agradar qualsevol altra cosa?
—També és veritat, hi hi hi... ara m’ha agafat gana amb tant de bunyol, xurro i crispetes, me’n vaig a berenar...


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...