dilluns, 21 de gener de 2008

El Collell i el nostre amor particular


Ahir vam anar a Santa Maria del Collell d'excursió amb els nostres fills (encara no el coneixien). Hi anàrem amb el meu germà (que també és ex-alumne), la seva dona i el meu nebot. Ens trobàrem amb Mossèn Prat que, evidentment, no ens recordava, però ens alegrà veure'l i saber que Mossèn Jou és a Les Planes (...?), però que encara és... Dinàrem davant de l'església en unes taules de pícnic. Anàrem als camps, hi vaig fer fotos; també jugàrem amb els nens a l'esplanada (només es podia entrar als lavabos de baix i a l'església, quina llàstima!).
Ens hauria agradat poder veure més, però és comprensible que estigui tancat. Una jornada molt agradable amb un dia de sol i caloreta que s'agraeix en aquesta època. A la tarda vam acabar a Banyoles prenent un cafè davant de l'estany i amb els nens donant pa als ànecs.













Podríem dir que el Collell és el lloc on va començar tot, l'origen de la meva relació amb la mare dels meus fills. És per això que ocupa un lloc molt important en els nostres cors. Tant la Penélope com jo mateix, quan anem al Collell, ens embarga l'emoció (són molts dies que compartírem plegats en aquell tros de món). És una sensació especial recórrer tots aquells racons i camps que van ser testimoni silenciós de la nostra particular història d'amor.

Tot començà quan la Penélope i jo cursàvem segon del què llavors era el BUP. Teníem setze anys i feia una setmana que "tontejàvem". Ella em reia les gràcies.
Aprofitant que la Penélope era amiga d'una amiga meva (la Kitty, amb la que feia el trajecte amb autocar fins a Barcelona), sense adonar-me'n, em vaig anar acostant a una de les noies més "guapes" del curs.
Jo esperava el moment oportú per demanar-li per sortir (com es diu), però ella se m'avançà almenys una setmana (semblava tenir pressa). Un vespre, just abans d'anar-se'n, em donà un paperet doblegat tot advertint-me que no ho digués a ningú i sobretot, que no el llegís fins que ella hagués marxat amb l'autocar (era un col·legi internat, però les noies anaven a dormir a una residència de monges a Banyoles cada vespre). Amb les mans una mica tremoloses i confós davant la situació (obedient com un escolanet), li vaig fer cas. Ens acomiadàrem tan sols amb un adéu i alguna rialla. Quan la vaig perdre de vista al final del passadís em vaig encaminar al menjador (era hora de sopar). Les paraules d'ella ressonaven dins el meu cap i pensava coses: pot ser bo o pot ser dolent... Potser no vol saber res més de mi... O potser sí...
Vaig desplegar el paperet i dins hi havia la pregunta del milió:
"Vols sortir amb mi?"
Un gran somriure em quedà gravat a la cara. Acte seguit vaig intentar dissimular, però era molt difícil...


En arribar al menjador nerviós em vaig ubicar al lloc de sempre. Drets tots per beneir la taula abans de seure:
"Déu Pare Omnipotent, amb la vostra divina paraula, beneïu aquesta taula i a tots nosaltres, Amén", (crec que és interessant introduir aquest detall). Tan bon punt estàvem resant, en Ricard, "Pitxi", que també era del mateix poble que la Penélope em digué:
-És una noia molt rara...
Instants després, algú més em deixà anar:
-Què li diràs, que sí o que no?
Suposo que la cara que vaig posar fou suficient perquè els companys es riguessin de mi...
Tot d'una vaig exclamar:
-Però... Si m'ha dit que no ho digués a ningú! (Com són les dones...)

L'endemà al matí (i després de tota la nit amb el somriure als llavis) li vaig respondre que sí.
També vaig confessar-li que tenia previst demanar-li jo una setmana després, però...
I ja va estar... Ja érem parella formal des de les deu del matí d'aquell divendres 30 de novembre de 1984, un dia sota un cel blau intens i un sol esplèndid i radiant...

Ens besàrem per primer cop a la tarda, al distribuïdor davant dels lavabos (no és molt romàntic això...), sota les habitacions de COU lletres, moments abans de separar-nos per anar cadascú a casa seva per passar un cap de setmana que es féu llarguíssim.
El dilluns següent va ser el dilluns més desitjat de la meva vida al Collell.

Aquell dia marcà les nostres vides. N'hi hagué que s'alegraren i d'altres que no. No em penedeixo de res, estic casat amb molt d'orgull amb la dona que he estimat, estimo i estimaré sempre, si ella em deixa, és clar.




Aquesta visita al Collell és la segona des que vam acabar el COU. Dono gràcies a la persona que permet que els visitants puguin accedir al lloc on ella i jo ens besàrem per primera vegada, perquè d'aquesta manera podem besar-nos ara amb la mateixa intensitat (o més, si cal) al mateix lloc on tot començà. Després, mirant-nos als ulls (còmplices d'una mateixa vida) ens diem t'estimo amb el somriure gravat a la cara.
El mateix somriure que m'ha acompanyat tota la vida. Encara ara me la miro i somric tot pensant:
-Que en sóc d'afortunat...

7 comentaris:

NATÀLIA ha dit...

ESTEU FETS L'UN PER L'ALTRE!
VEIENT HISTÒRIES COM LA VOSTRA ÉS QUAN TORNES A CREURE QUE "SI" QUE ÉS POSSIBLE.
PER MOLTS ANYS EN VIDA MEVA!JEJEJE

PEP ha dit...

Ja fa uns quants any que ens coneixem,i la veritat que no sabia com va començar la vostre hiStòria.
i nomès puc dir que vas tenir molta sort, o... potser la sort la va tenir ella.
El que si que tinc clar es que jo vaig tenir sort el dia que ens vam conèixer.

PEP

PD: El teu blog es molt bo

Sergi M. Rovira ha dit...

Gràcieeees germaneta!
Prometo escriure de coses divertides, de moment vaig fent el què puc i és el que em surt.
Una abraçada des d'un racó del meu món.

dimarts, gener 22, 2008 3:22:00 PM

Sergi M. Rovira ha dit...

Moltes gràcies per la teva observació. Aquestes paraules són escrites amb el cor. De debò no t'havia comentat mai com ens vam conèixer amb la Penélope? serà de les poques coses que m'han quedat al tinter per explicar-vos fins ara vull dir, perquè amb el bloc ja ho estic deixant anar tot!
una abraçada company.

dijous, gener 24, 2008 11:16:00 PM

Sergi M. Rovira ha dit...

Avui m'he assabentat de la mort d'un capellà. La notícia l'he sentit a Rac1 a primera hora: un capellà mort d'accident al túnel de Bracons, tancat al trànsit. En Francesc B. m'acaba de passar un correu amb un enllaç:

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009032500_3_322218__COMARQUES-capella-accident-dins-tunel-Bracons-tancat-transit

El capellà era l'antic rector de les Planes i no era altre que el nostre Mossèn Jou.
El més macabre és que no ha mort com voldríem pensar: de vell.
Ho ha fet de la manera que ell ens amenaçava quan escrivíem frases a la pissarra i ens mancava espai per falta de previsió:
-Et moriràs d'un accident de cotxe, en un avançament mal calculat...

Estimat i apreciat Mn. Jou:
Aquest ex-alumne plora la seva mort pels bons records de moments alegres que vostè transmetia, ja sigui amb les lliçons com amb els seus extraordinaris bots a la tarima (d'agilitat envejable gràcies a la seva curta alçada). Vostè va aconseguir que un servidor quedés embadalit per llengües mortes com el grec i el llatí (el castellà, que també ens donava, no crec que arribi a aquesta condició...) i es prengués les vostres classes amb molt d'interès.
Ja us vaig trobar a faltar en aquesta visita que vam fer al Collell (així ho férem saber a Mn. Prat en aquest escrit) i us trobaré a faltar sempre que visiti el Collell.
Aquest diumenge es va fer una nova trobada d'ex-alumnes (amb visita guiada inclosa) a la qual no hi vam poder assistir. Potser la propera vegada podrem passejar pels passadissos imaginant-lo a vostè amb els texanets i el jersei blau marí (o gris) per damunt d'una camisa de quadres tot fent saltirons...
Descansi en pau Mossèn Jou, sempre hi haurà un racó en la meva memòria per vostè, una persona que influí en la meva vida.

RAFI ha dit...

Sergi, també he sentit la notícia a la radio i no hi he fet gaire cas, l'hora que era i que es una obra que es notícia massa sovint, però quan he llegit el diari, he deixat anar un renec, i després he rebut el missatge d'en Francesc. En aquest escrit en fas una fotografia exacta, jo no el vaig tractar gaire doncs només va ser un curs però es d'aquelles persones que et deixen marca i quan parles o tens records del Collell un moment o altre et ve al cap el seu record.

Els del PiT ha dit...

Res a dir Rafi, molts de nosaltres compartim sentiments. Sé que hi ha hagut força visites avui aquí de gent que cercava el seu nom, imagino que també ex-alumnes que també estaran dolguts.
Una abraçada.
Sergi.

Què hem fet els del PiT darrerament?