El Collell i el nostre amor particular

Ahir vam anar a Santa Maria del Collell d'excursió amb els nostres fills (encara no el coneixien). Hi anàrem amb el meu germà (que també és ex-alumne), la seva dona i el meu nebot. Ens trobàrem amb Mossèn Prat que, evidentment, no ens recordava, però ens alegrà veure'l i saber que Mossèn Jou és a Les Planes (...?), però que encara és... Dinàrem davant de l'església en unes taules de pícnic. Anàrem als camps, hi vaig fer fotos; també jugàrem amb els nens a l'esplanada (només es podia entrar als lavabos de baix i a l'església, quina llàstima!).

Ens hauria agradat poder veure més, però és comprensible que estigui tancat. Una jornada molt agradable amb un dia de sol i caloreta que s'agraeix en aquesta època. A la tarda vam acabar a Banyoles prenent un cafè davant de l'estany i amb els nens donant pa als ànecs.

Podríem dir que el Collell és el lloc on va començar tot, l'origen de la meva relació amb la mare dels meus fills. És per això que ocupa un lloc molt important en els nostres cors. Tant la Penélope com jo mateix, quan anem al Collell, ens embarga l'emoció (són molts dies que compartírem plegats en aquell tros de món). És una sensació especial recórrer tots aquells racons i camps que van ser testimoni silenciós de la nostra particular història d'amor.

Tot començà quan la Penélope i jo cursàvem segon del què llavors era el BUP. Teníem setze anys i feia una setmana que "tontejàvem". Ella em reia les gràcies.

Aprofitant que la Penélope era amiga d'una amiga meva (la Kitty, amb la que feia el trajecte amb autocar fins a Barcelona), sense adonar-me'n, em vaig anar acostant a una de les noies més "guapes" del curs.

Jo esperava el moment oportú per demanar-li per sortir (com es diu), però ella se m'avançà almenys una setmana (semblava tenir pressa). Un vespre, just abans d'anar-se'n, em donà un paperet doblegat tot advertint-me que no ho digués a ningú i sobretot, que no el llegís fins que ella hagués marxat amb l'autocar (era un col·legi internat, però les noies anaven a dormir a una residència de monges a Banyoles cada vespre). Amb les mans una mica tremoloses i confós davant la situació (obedient com un escolanet), li vaig fer cas. Ens acomiadàrem tan sols amb un adéu i alguna rialla. Quan la vaig perdre de vista al final del passadís em vaig encaminar al menjador (era hora de sopar). Les paraules d'ella ressonaven dins el meu cap i pensava coses: pot ser bo o pot ser dolent... Potser no vol saber res més de mi... O potser sí...

Vaig desplegar el paperet i dins hi havia la pregunta del milió:

"Vols sortir amb mi?"

Un gran somriure em quedà gravat a la cara. Acte seguit vaig intentar dissimular, però era molt difícil...

En arribar al menjador nerviós em vaig ubicar al lloc de sempre. Drets tots per beneir la taula abans de seure:

"Déu Pare Omnipotent, amb la vostra divina paraula, beneïu aquesta taula i a tots nosaltres, Amén", (crec que és interessant introduir aquest detall). Tan bon punt estàvem resant, en Ricard, "Pitxi", que també era del mateix poble que la Penélope em digué:

-És una noia molt rara...

Instants després, algú més em deixà anar:

-Què li diràs, que sí o que no?

Suposo que la cara que vaig posar fou suficient perquè els companys es riguessin de mi...

Tot d'una vaig exclamar:

-Però... Si m'ha dit que no ho digués a ningú! (Com són les dones...)

L'endemà al matí (i després de tota la nit amb el somriure als llavis) li vaig respondre que sí.

També vaig confessar-li que tenia previst demanar-li jo una setmana després, però...

I ja va estar... Ja érem parella formal des de les deu del matí d'aquell divendres 30 de novembre de 1984, un dia sota un cel blau intens i un sol esplèndid i radiant...

Ens besàrem per primer cop a la tarda, al distribuïdor davant dels lavabos (no és molt romàntic això...), sota les habitacions de COU lletres, moments abans de separar-nos per anar cadascú a casa seva per passar un cap de setmana que es féu llarguíssim.

El dilluns següent va ser el dilluns més desitjat de la meva vida al Collell.

Aquell dia marcà les nostres vides. N'hi hagué que s'alegraren i d'altres que no. No em penedeixo de res, estic casat amb molt d'orgull amb la dona que he estimat, estimo i estimaré sempre, si ella em deixa, és clar.

Aquesta visita al Collell és la segona des que vam acabar el COU. Dono gràcies a la persona que permet que els visitants puguin accedir al lloc on ella i jo ens besàrem per primera vegada, perquè d'aquesta manera podem besar-nos ara amb la mateixa intensitat (o més, si cal) al mateix lloc on tot començà. Després, mirant-nos als ulls (còmplices d'una mateixa vida) ens diem t'estimo amb el somriure gravat a la cara.

El mateix somriure que m'ha acompanyat tota la vida. Encara ara me la miro i somric tot pensant:

-Que en sóc d'afortunat...