El meu pare m'ensenyà a tocar la guitarra quan jo tenia set anys. Fou a partir d’aquell moment que vaig començar a escoltar música a diari tancat en un petit magatzem guarda-roba que ma mare tenia a la perruqueria del pis, on hi havia un equip de música i piles de discos de vinil. Cada dia em llevava d’hora, em submergia en aquell magatzem mentre tothom dormia i em posava uns auriculars enormes com els que lluïa la Dama d’Elx. Del silenci més absolut brotaven les notes de diferents temes. Recordo el disc d’un tal Basilio, del que em vaig aprendre totes les lletres de les cançons. Bandes sonores, música diversa i sobretot els Beatles. Teníem el disc doble “Love Songs” i també vaig aprendre a cantar totes les cançons. La meva oïda s'acostumà a la fonètica anglesa. A poc a poc repetia les lletres i aprenia a pronunciar paraules de les que no en tenia ni idea del seu significat. Fou allà, al petit magatzem, que un dia als nou anys vaig quedar petrificat i del tot garratibat en escoltar un disc de tants que hi havia a l’atzar...
Un dels temes era en francès (en aquell temps estudiava francès...) i una dona deixava anar: “Je t’aime...” i llavors un home li contestava: “moi non plus...”. Anaven repetint les frases amb diferents entonacions. Jo esperava més veu (més cantat...), però al cap d’una estona començaren a gemegar i gemegar cada vegada més alt i més ràpid... Jo anava baixant el volum progressivament (no fos cas que algú pogués descobrir-me allà tancat escoltant aquella música prohibida).
No sé què hi havia en aquella cançó que cada vegada que l’escoltava sentia papallones a la panxa i una mica d’angoixa. No sabia què era, però la posava sovint...
(Els gemecs eren de la Jane Birkin i de Serge Gainsburg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada