diumenge, 10 de febrer de 2008

Abans d'esmorzar

Avui, 8.30 h:
Tinc els ulls tancats, el cos reposat i sóc al llit. Començo a moure’m, a girar sobre el meu cos per trobar la postura que em permeti dormir més. A cada nova posició que adopto, una nova sensació de benestar.
L’aixeta que tinc al meu cervell es comença a obrir lentament i inunda la meva ment de pensaments. Quan el rajolinet es converteix en torrent, em llevo del llit amb l’esperança de recordar-ne almenys un. Sovint és impossible.

8.40 h:
L’Ariadna, que es lleva habitualment la primera, està llegint un llibre estirada al sofà, darrera meu.
Em poso a escriure del què sento amb el risc de ser reiteratiu i pesat, voldria penjar un escrit alegre que tinc desat, un retall d’adolescència, però no em ve de gust i m’arrisco avui, novament, a escriure sobre el sentiment de solitud que tinc.

8.45 h:
La gent que té animals domèstics podrà comprendre el mal tràngol que estem passant. Tinc el cervell ocupat i un nus a la panxa, solitud, suposo que...

L’Ariadna m’interromp: - Tens raó, Papa...
Jo, aturo màquines: - En què tinc raó?
Ariadna: - En això que dius de sentir-se sol, que encara que estem nosaltres, et sents sol.
Jo, sorprès: - Mmm... sí filla.
Penso –Increïble, m’està llegint el pensament? –
Ariadna: - Que em trobo sola, que m’he llevat i no hi és ella, que ja no et ve a saludar. Abans no em passava mai això de sentir-me sola, pels matins em sentia acompanyada...

8.50h:
Entra per la porta en Joel, amb el cabell esvalotat, els ulls enteranyinats i sense sabatilles, és clar. Vol veure dibuixos, però ahir no va fer els deures i com avui venen a dinar els padrins de l’Ariadna –el Pep i la Mari amb els nens, la Laia i el Roger– els ha de fer abans que vinguin.

9.00 h:
Sembla que a poc a poc, anem continuant el dia i qui dia passa, any empeny.
Bon dia a tothom.

Què hem fet els del PiT darrerament?