dilluns, 11 de febrer de 2008

Pel·lícules que fan mal

Hi ha pel·lícules que fan mal a la gent que les veu. Si ja quan ets adult algunes pel·lícules et marquen, imagineu què pot passar quan tens deu o onze anys i tota una vida per davant...

Una d’aquestes pel·lícules va ser Grease. La d’en John Travolta i l’Olivia Newton John.

Em va enganxar a la dolça edat en què començava a despertar als sentits.
Despertava als sentits quan ma mare, dominadora del tema perruqueria i estètica, em posava cera calenta a l’entrecella o al bigotet cantinflero i estirava de cop, flash! I jo que no m’atrevia a deixar anar un renec amb paraulota inclosa i feia: Aaaaah! Maaaaamaaa! i ella em deia amorosament: -Per presumir s’ha de patir fill meu.
Presumir, presumir... sortia de la perruqueria presumint, però d’una cara amb vius colors rogencs que combinats amb el color de la pell de la cara, només em faltava la galeta per ser un gelat de maduixa i nata.

Van causar sensació les caçadores negres entre els companys del Belloch, pantalons texans i la pinta de plàstic a la butxaca del darrera. El truc consistia en treure la pinta i passar-la pels cabells amb molt tuf de colònia de pot i amb xuleria, això, repetit amb certa regularitat, pensàvem que provocava en les noies un efecte impactant. Que il·lusos érem. Les noies, almenys algunes de la nostra classe, valoraven la sensibilitat musical dels nois, sobretot les habilitats en el ball.
Per acostar-te a les noies no valia fer-te el xulo jugant al bàsquet, o al futbol, ni tampoc el beisbol les apassionava. En canvi feies una coreografia amb elles de Rivers of Babylon de Boney M i et miraven amb diferents ulls. Els grans se’n fotien, però elles valoraven el teu esforç i això pagava la pena.

Caçadores negres i pinta que sobresortia de la butxaca. Em va anar bé això de la pinta perquè jo era molt presumit ja des de petit i m’arreglava els cabells amb els dits com podia per què es dissimulessin les orelles, els cabells havien de tapar-les. Amb la pinta m’anava millor i tenia l’excusa perfecte per dur un estri maleït com aquell a sobre, fins llavors estava prohibit dur pinta, era un atemptat al bon gust, era de macarres.

Havia de ser impactant veure una colla de nens d’uns deu anys, donant saltironets travolteros mentre anàvem en direcció als lavabos del costat del menjador com si no sabéssim caminar. Dins dels lavabos començava la veritable pel·lícula.

Hi havia un espai enorme que separava els urinaris de la paret de l’esquerra i els de la dreta, espai suficient per col·locar-nos en formació i estricte ordre de protagonisme per representar l’escena de la pel·lícula on convertien un cotxe de pura quincalla en un pura sang de l’asfalt. Allà era on es desfermava tota la febre, còm ens bullia el front! allà es desbocaven els poltres salvatges que portàvem a dins, ens convertíem en definitiva en John Travolta i els seus col·legues. Cantàvem i ballàvem imitant els moviments de l’escena original, gaudíem d’uns segons d’esplèndida bogeria. Cremàvem adrenalina fins que entrava algú per la porta i llavors tots a dissimular!

No fa gaire vam organitzar una festa d’aniversari i havíem d’anar de Grease, em feia tanta mandra tornar a recordar allò que vaig estar a punt de vestir-me tot de color gris, però en veure com aniria vestida la meva dona m’ho vaig pensar millor. Pentinat amb tupé i els cabells llargs per darrera, més que un tribut a la pel·lícula Grease jo representava una altra pel·lícula d'èxit similar: Maquinavaja, el último chorizo.
No m’agrada gens disfressar-me, m’agrada ser com sóc i no figurar, potser és trauma infantil. Ja en parlaré en una altra ocasió d’això de les disfresses...

Què hem fet els del PiT darrerament?