dimecres, 13 de febrer de 2008

Manca d'atenció en les tasques domèstiques

Sóc home i per tant, en condicions normals, no trobo el que busco, com la majoria. Em manca l'atenció necessària que requereixen algunes tasques compartides de la llar.
Sovint els arbres no em deixen veure el bosc.

Regiro calaixos i el que busco no ho trobo.

-On serà aquell jersei cru amb cremallera? Miro a l’armari on se suposa que ha de ser i res, no hi és. Obro calaixos un per un -sóc ordenat- i tampoc. Em dirigeixo cap el safareig amb la inocent intenció que estigui esperant-me el jersei amb les mànigues obertes per fer-me una abraçada com els Teletubbies, però no, tampoc és allà.
Penso... dono ullades per tot arreu i finalment em rendeixo.
Amb els braços caiguts, enganxats al cos i la mirada confosa m’adreço torpement a la meva dona:
-Escolta, d'això... una coseta només, aquell jersei cru amb cremallera... tens idea d'on podria estar amagat?
-Has mirat a l’armari?
-És el primer lloc on he anat.
-Segur?
-És clar que sí.
-Ha de ser allà.
-Sí, ja ho sé, però no el trobo.
Ara es posa a imitar ma mare i la de molts: -No trobaries aigua a mar!
En aquest punt ja està convençuda d’anar ella mateixa a l’armari.
Instants més tard, segons potser...
-Ho veus com sí que hi era a l’armari?
Juro que no sé com s’ho fa, però el troba. A sota d’un altre jersei, però allà està ficat el malparit!

Quina facilitat que tenen les dones a trobar coses, de vegades penso que si als Estats Units en comptes del Bush hi hagués la meva dona, ja haguessin trobat el Bin Laden al dia següent!

Avui mateix, a l’hora de preparar el dinar, ella feia la carn i jo havia de fer l’amanida. Odio fer les amanides, hi ha massa coses que picar i t’has de mullar les mans sovint, jo tinc les mans delicades, resseques –algú podrà pensar que sóc exagerat i que són excuses, però és cert- i no em convé l’aigua.
Prefereixo recollir la taula després de dinar.
En el moment en què ja he perdut tot el temps possible, ella es disposa a acceptar el tracte i em demana que tregui l’enciam de la nevera. Fàcil, molt fàcil.

Obro la porta de la nevera, hi dono un cop d’ull i res, ni rastre d’enciam. Sembla que estic buscant Wally!
-No en tenim d’enciam...
-Has mirat al calaix?
-L’obro i sorpresa! Allà està amagat. Això és una conxorxa!
-Esperes que et salti a la cara quan obres la nevera?
Riem plegats de la meva ineptitud.

Amb la meva dona ens vam conèixer en castellà, vam passar molts anys que aquesta era la nostra llengua de comunicació a casa, però amb el temps ella va anar parlant el català, va anar perdent la vergonya fins el punt que en néixer l’Ariadna, el català va passar a ser la llengua de casa. Quan vivíem junts a Tenerife em tocava fer la compra sovint. Un dia vam fer la llista d’un munt de coses:

Quan vaig al supermercat compro a l’alemanya, és a dir, estrictament el que hi ha a llista, sense improvisar, perquè arriscar-se? Compro el què hi ha a la llista i vaig tan pendent del què hi posa que de vegades no paro atenció al producte que agafo. Com els tomàquets que vaig agafar aquell dia. Eren per sucar al pa, però d’allà no hi sortia res de suc, estaven durs com pedres i ella en tocar-los a casa em va dir:
-¿No has visto que en la lista ponía tomates maduros? Estos están como piedras!
-Cariño, he comprado lo que ponía en la lista: tomates más duros, los más duros de la sección de frutería!

Fa una setmana vaig haver de tornar al “super” a canviar uns tomàquets d’amanida empaquetats que eren podrits i un paquet d’enciam vell, no m’havia fixat.

Estic convençut que aquesta manera de fer és hereditària, els meus fills s'encanten sovint també, però tenen l'excusa que són infants encara. Aquesta tarda ha vingut en Roger, un amic d'en Joel a casa una estona abans d'anar al futbol a entrenar. Quan els he deixat a la vorera per entrar al camp i amb la pressa habitual -arribàvem tard- en Roger ha sortit esperitat davant d'en Joel, però en direcció oposada a la porta del camp, una vegada l'hem cridat ha girat de cop i en el gir se li ha caigut una sabatilla de la motxilla que portava oberta, l'escena era còmica, de fet riem molt amb en Roger, clar exponent que l'espècie com jo té el futur assegurat.

Reconec que sóc una mica descuidat amb aquestes coses, afortunadament d'altres les fem bé.

Als homes que llegiu això i que quedi entre nosaltres:
"Que les nostres dones no s'assabentin mai com n'és de fàcil arreglar un endoll o penjar un quadre o canviar una bombeta..."





2 comentaris:

Ramon maestro Gutierrez ha dit...

Sergi esto es pura genética.no te preocupes. no eres el único. De todas formas tengo que decirte que con los años esto cambia poco. tengo mucha esperiencia.

Un besazo para todos

SERGI MAESTRO ha dit...

Ja m'imagino que això no millora amb l'edat. De fet hi ha poques coses que millorin amb l'edat no?
Gràcies progenitor pel teu comentari.

Què hem fet els del PiT darrerament?