De compres...

Hi ha homes que els agrada anar amb la dona i els nens un dissabte a la tarda a passejar entre botigues, mirar, remirar comparar i comprar.
Jo sóc del tipus: “home a qui no agrada anar de compres ni anar a mirar botigues i molt menys amb els nens”.
Necessito sabates, vaig a la sabateria i les compro, sense perdre el temps comparant botigues. Si entro a comprar, compro, no vull marxar amb les mans buides.

No m’agrada trobar-me els carrers plens de gent i les botigues a rebentar, el metge em va prohibir que anés de compres, sobretot els dissabtes a la tarda, tot i que algunes vegades no he pogut seguir les seves recomanacions posant en perill la meva salut.

He arribat a comprar-me un lot de camises de ratlles aprofitant que no hi havia ningú a una botiga, quina comoditat, quin descans... –era la setmana abans de les rebaixes i la venedora va quedar molt contenta.
Em costa molt decidir-me a entrar, però quan ja sóc a dins és per comprar tan sols coses què necessito.

Vaig descobrir la manera d’estalviar molt de temps a les botigues als vint-i-tres anys, quan la Penélope i jo vivíem a Tenerife. Ella necessitava un rellotge i vam decidir anar a Santa Cruz a comprar-ne un.
A cada botiga demanava la meva opinió i jo, és clar, li deia el què pensava dels rellotges que ens mostraven. Aquest és massa gran, aquest massa petit, aquest massa llampant, aquest... Després de quatre hores, uns grans magatzems sencers i setanta-dues botiguetes de pakistanesos, per fi vaig trobar la manera, vaig veure la llum! A la botiga que feia setanta-tres, en un mostrador a l’entrar hi havia rellotges. El primer que ella va assenyalar amb el dit vaig exclamar:
-Aquest!
-Vols dir? Va fer ella.
-Sí, sí, aquest. Vaig començar a destacar les virtuts d’aquella meravella de la tècnica de la millor manera que vaig saber, sublim.
El venedor va al·lucinar, no vam ni regatejar el preu.
En minut i mig vaig enllestir el què portàvem fent les quatre hores anteriors!

Des de llavors fins el dia d’avui, procuro que no m’enxampi per anar de compres i molt menys a passejar entre botigues, però de tant en tant... m’enganxa.

-Porto el meu marit arrossegant-lo de l’orella... –li diu ella a la noia de la botiga. Acte seguit, la noia em mira quina orella tinc vermella i ja entén que no sóc amant de comprar roba.
Amb la bona predisposició de venedora comença a ensenyar-me de tot i a mi em comença a atacar l’al·lèrgia. Les pessigolles al·lèrgiques em pugen pels turmells des dels peus, passen a les cames, el cul i tota la columna vertebral, acaba amb suor freda, lleuger mareig i picor al clatell. En veure tot aquell mostrari de roba se’m fa una muntanya i perdo la paciència. Em sento incòmode, angoixat i fins i tot esmaperdut.

Quan trobem alguna cosa que em pot anar bé, penso: quina mandra despullar-me a un micro-espai que no està dissenyat per a tal efecte, amb una cortineta que tanques d’un costat i s’obre per l’altre, no hi ha prou lloc on deixar les coses i a més molts no tenen ni cadireta on posar el cul per descordar-te les sabates.
La millor època és l’estiu, les xancletes són tan fàcils de treure com els pantalons curts i la samarreta, però a l’hivern és molt pesat. Arrenques cada capa de roba com si fossis una ceba: abric, jersei, camisa i samarreta per emprovar-te... una samarreta d’estiu?!? Ja pensaré a l’estiu el què vull portar, no?
Ara treu-te les botes dret, ja no m’arribo als peus sense provocar dolor muscular a les cames i una vegada ho aconsegueixo, m’emprovo uns pantalons i surto a fora a mirar-me al mirall descalç sobre el terra glaçat. No em calço fins que ja he acabat del tot, em veig incapaç de posar-me aquelles botes de nou.
La meva dona em diu: gira’t, vull veure com et queden de cul...
I jo: de cul? De cul em fas anar tu amb les botigues! De vegades fa que em comporti com un nen, però és que odio aquest tràngol. Mirada atònita de la dependenta i rialles.

Tan de bo tingués un clon de mi mateix per enviar-lo a emprovar-se la roba i jo anar amb ell a triar model.

La meva botiga ideal seria de subministrament a domicili de roba. Just a l’hora de vestir-me al matí, jo amb calçotets i mitjons vindria una noia –preferentment- i tot despullat, m’aniria passant roba fins que jo digués prou, escollit tot per catàleg virtual amb la talla justa segons les mides preses amb anterioritat, ara això, ara allò, sense presses, les coses d’una en una, en un entorn agradable, un espai decent i la ment desperta. Una vegada tot fos a lloc, pagaria el total que jo considerés oportú pagar pel què em quedés. Però això és impossible.

La idea que em ronda seria anar a casa del meu germà, colar-me a la seva habitació, obrir el seu armari i posar-me qualsevol cosa, d’aquesta manera m’estalviaria anar de compres. Però això seria tenir molta cara.

Ja ho tinc, brillant idea!

Que el meu germà es compri per duplicat cada peça de roba i ja passarem comptes. Això ni és impossible ni és tenir molta cara, no?

Les sabates ja me les compraré jo per qüestió de talla de llesca...