divendres, 1 de febrer de 2008

Escapades nocturnes

Any 1987. Cursant el COU a Banyoles.
Tinc dinou anys, carnet de cotxe i algunes vegades, amb el bon temps, pujo al Collell amb el Mini (Ja sóc prou gran, oi?).

És dijous al vespre, en Martí, en Rafi, en Marcos, en Lelo i jo portem tota la setmana planejant una sortida per aquesta nit (els dijous hi ha festa gran a Girona). Som conscients que és una escapada perillosa, però ja n'hem fet alguna amb el Ford Fiesta d'en Lelo (ja tenim experiència...).

-No ho ha de saber ningú, només nosaltres. Si algú ho explica, tot se'n pot anar en orris i haurem de deixar-ho córrer... almenys una setmana.

Sopem entre mirades còmplices, somriures dissimulats i sang que ens bull dins les venes. Temes de conversa buits per no aixecar sospites. Anem al bar una estona a jugar al futbolí.

-Com domina el Macari la zona de la porteria, és un crack!

Després del futbolí, els daus, el mentider, póker a l'as! Passa'l! Aixeca, aixeca! Ah! I riem... Estem neguitosos, el temps no passa...

Per fi arriba l'hora. Cadascú és a la seva habitació. Jo, empolainat i vestit, em fico al llit a esperar...
En Jesús Zuferri (el monitor) ja és tancat a la seva cambra i creiem que dorm. De fet, tothom deu estar dormint, és molt tard, negra nit. A poc a poc baixem les escales del pati interior, sortim per secretaria (la porta principal de l'escola) i fem cap a l'aparcament on ens espera "impacient" el meu apreciat Mini. La grava del terra delata cada petjada que fem i procurem anar amb molta cura. Hi ha finestres obertes a les habitacions de COU ciències que ens podrien sentir i si ens descobrís algú, seria la nostra perdició (definitivament un desastre per les nostres intencions).
Gairebé no podem respirar, ens manca l'aire tot i que estem envoltats de natura. Només els grills trenquen el silenci.

Tal com havíem quedat, entro al cotxe i ells comencen a empènyer. Motor apagat i marxa enrere en la foscor perquè no el vaig deixar encarat? Inexperiència? Els pneumàtics fan massa fressa en rodar per damunt les pedretes de l'entrada. Empenyen cap avall el cotxe i jo intueixo el camí. Tot va segons el previst, deu segons i serem a la carretera...

De sobte, sentim un motor en la llunyania. Seguidament s'entreveuen uns fars de cotxe entre les branques del arbres més baixos vora la carretera i acostant-se?!? Giro el cap i no veig les siluetes del meus còmplices On coll...ns s'han fotut?!?
S'han amagat. M'he quedat pendent avall marxa enrere, ajupit sense veure-hi i vaig directe al marge del camí. Els frens no responen i no vull donar el fre de mà (faria massa escàndol).
No anem bé... Després d'un sotrac, el cotxe s'atura per fi al marge.
Continuo amb el cap sota el volant a tocar dels genolls. Hi ha una cosa que m'ofega, el cor em batega de pressa i em fa mal, em vol sortir per la gola, no em deixa respirar... Quins nervis!


Els fars del vehicle passen de llarg cap El Torn falsa alarma! A poc a poc puc prendre aire i recupero l'alè, però el cor continua el seu ritme. Les figures traïdores apareixen de la foscor i s'acosten amb somriures glaçats (tot i la calor que hem passat). Estem tots molt excitats per l'ensurt.

Ara ens costa horrors treure el Mini del marge, no podem engegar el motor encara ens podrien descobrir.
Ara estem a tan sols cinquanta metres de la carretera i ho haurem aconseguit. Tots a una ens hi posem... Ja sortim... Ja arribem... Ja hi som!
Comença a no importar-nos tant la grava i arribem al final del camí, al Stop. Miro a banda i banda mentre els traïdors pugen un per un. Giro la clau, li costa, l'estàrter! Torno a provar i engega (mandrós) el motor. Poso l'intermitent a l'esquerra, la primera i adéu!

Ja som direcció a Girona, traient-nos la por del cos, comentant l'ensurt passat entre rialles nervioses. De festa fins la matinada, sensació plena de llibertat...

Normalment anàvem preparats amb roba d'esport en bosses i una pilota. Tornàvem a trenc d'alba, ens aturàvem uns kilòmetres abans a la carretera (per canviar-nos de roba) i, tan bon punt aparcàvem, sortíem esperitats cap els camps esportius (per si algú ens veia, fer veure que havíem matinat per fer esport).
Com era d'esperar, els partidets de futbol eren a càmera lenta i les classes del divendres es feien més eternes que mai...


Una vegada passàrem per Banyoles a veure les noies a la Residència, una altra arribàrem al poble de Llançà, compràrem pa per esmorzar i ens hi vam fer una foto (estaria bé trobar-la, no sé qui la té...)

Com aquesta experiència hi ha unes quantes (no moltes). De vegades venia algú altre, però mai vam anar més de cinc en un cotxe.

En el cas que ho llegeixin els meus fills o els vostres:

Nens: És un acte irresponsable, inacceptable, immadur, inconcebible, insensat, incomprensible, incorrecte, inapropiat, etc. No vull ni pensar en la que es podia haver muntat si ens hagués passat alguna cosa...

Quines nits...

Què hem fet els del PiT darrerament?