La pitjor trucada rebuda al despatx

És una tarda del darrer dia d’octubre, sembla més tard del què és. Amenaça pluja, la tarda és massa fosca. Sóc al despatx de l'agència immobiliària.

Sona el telèfon de la meva taula, truca la secretària:

-Sergi, la teva sogra a la línia 1. -Premo el botó de la línia tot estranyat.

-Hola Elma qué tal? -La veu entretallada de la meva sogra em sorprèn, passa alguna cosa.

-Sergi... mmm... que Idoya y Carlos... han tenido un accidente de moto...

-Pero qué dices! Cómo? Qué ha pasado?

-Bueno... no he querido hablar con Penélope y por eso... te llamo a ti... no le digas nada... bueno dile sólo que ha tenido un accidente y que... está muy mal, han ido al hospital, pero está muy mal. Venid enseguida... que está muy mal –la cosa és seriosa, em temo el pitjor.

-Dónde estáis vosotros?

En aquell moment tenia els companys del despatx amoïnats al meu costat pendents de la meva reacció, estava trasbalsat.

-En Figueras... en el... tanatorio... Idoya ha muerto... han muerto los dos -em diu i arrenca a plorar.

L'ambient del despatx està força carregat de fum de tabac negre del Santi gran, els altres ho hem deixat. Em quedo glaçat, em manca una mica d'aire, tinc la mirada perduda sobre el mapa de la paret i les llàgrimes m’ofeguen els ulls.

No m'ho crec, no pot ser. La Idoya és la germana mitjana després de la Penélope, té dinou anys, tota una vida per davant i un novio que no agrada a ningú, un desgraciat que tots hem de suportar i que la porta per camins equivocats.

-Voy a buscar a Penélope y vamos para allá.

-Sergi... no le digas nada, sólo que ha tenido un accidente.

-... Bueno... ahora mismo salgo a buscarla y venimos...

Truco a casa i parlo amb el meu germà, que la Penélope que es prepari per anar a Roses, la Idoya ha tingut un greu accident de moto i hem d’anar cap allá.

Surto del despatx amb el cap confús i ple d’interrogants.

De camí ella em va fent preguntes com:
-Pero, qué te ha dicho mi madre?
-Cómo ha sido?
–Qué tiene exactamente mi hermana?
–Dónde está?
Jo uso evasives constantment. Insisteix i jo penso:

Quina raó hi ha per amagar-li una cosa tan important a la persona que estimo?
Els seus interrogants se’m claven al cervell i no puc més, li haig de dir, no puc continuar així. Desvio el cotxe cap a la primera àrea de descans de l’autopista que trobo i mirant-la als ulls li confesso el que sé...

Ens abracem i plorem.

L’any 1990, el dia de tots sants, la meva cunyada Idoya era enterrada al cementiri del poble que la va veure néixer, créixer i morir en un període massa curt i amb tota una vida per davant. La vida és injusta en ocasions pels que ens toca viure-la, però la mort prematura ho és sempre.

El mateix dia, a la mateixa hora i a uns cent metres del nínxol de la meva cunyada, era enterrat el Carlos.

L’aire d’aquell matí era fred i el cel era gris, molt gris...

Amb el drama que es vivia a Roses, la família necessitava canviar d’aires per un temps i van marxar a Tenerife, on hi tenien un pis per passar les vacances després de tancar el restaurant a final de cada temporada.

Els meus sogres, una vegada allà i al cap d’un temps, van parlar de nosaltres amb una amiga de Santa Cruz que es trobava en problemes.

Aquesta amiga dels sogres tenia dues filles, una pizzeria, una botiga de roba i un centre d’estètica. Tot allà mateix, al mateix carrer. Ella portava la pizzeria i el centre d’estètica a estones, la filla gran no portava res i treballava a una agència de viatges i la petita s’encarregava de la botiga. Davant la possibilitat que la Penélope s’encarregués del centre d’estètica -ja tenia l’experiència d’esteticista a la perruqueria de ma mare- i que jo m’encarregués de la pizzeria -ja que tenia l’experiència del restaurant- ens van convèncer de la necessitat d’anar a viure a Tenerife, per així canviar d’aires.

Vaig plegar de l’agència amb facilitat, no em va costar gaire donar el pas.