Vaig conèixer el meu pare sempre amb barba, fins i tot era de la colla dels barbats del poble. Un dia tornant de l’escola amb el meu germà i ma mare, rondaríem els sis i vuit anys, ens vam aturar a l’acera de davant l’edifici on vivíem per creuar la carretera i, d’allà estant, vaig aixecar el cap i vaig descobrir a la finestra de la nostra cuina un senyor que ens saludava rient.
Era un home jove i feia moviments amb la mà per que pugéssim. Vaig mirar el meu germà atemorit. Qui deu ser?
L’home de la finestra continuava rient i fent-nos senyals amb la mà.
L’home de la finestra continuava rient i fent-nos senyals amb la mà.
Quina por! Jo feia que no amb el cap i els dos buscàvem la mirada protectora de la mare, però ella no se n’havia adonat.
-Mama, hi ha un senyor a casa!
Ella va alçar la mirada i tot rient va dir:
-És el vostre pare, que s’ha tret la barba!
Em va saber greu no haver reconegut el pare.
No recordo amb certesa si després se la va deixar créixer un temps, el cas és que fins l’actualitat l’he vist sense barba i és preferible, sobretot quan li fas petons.
És un home molt independent, li agrada anar a la seva, jo sóc més de l’estil de ma mare, més enganxat als fills. Des que els meus pares es van separar, quan jo tenia divuit anys, cadascú ha anat refent la seva vida i els fills hem mantingut una relació diferent amb ell.
De mica en mica i amb el successiu naixement de néts, ha anat reomplint el buit que va quedar als nostres cors.
Fa onze anys que puc celebrar aquesta data.
Em sento pare orgullós de ser-ho. Volia criar els meus fills i ho vaig aconseguir. Amb l’Ariadna ho vaig poder combinar millor que amb en Joel per qüestions de feina, però quan puc i la feina m’ho permet, aprofito per estar amb ells a pesar que cada cop se’m fa més difícil, l’Ariadna reclama més llibertat i en Joel també, jo també la reclamo de vegades, és clar.
Vull aprofitar el bloc per felicitar al meu pare, a qui el destí tenia preparat un futur incert, però a qui vull agrair que, com a pare, faci l’esforç de recuperar tot allò que va perdre.
També és l’avi dels meus fills i del meu nebot, ara és el moment de gaudir-ne.
-Mama, hi ha un senyor a casa!
Ella va alçar la mirada i tot rient va dir:
-És el vostre pare, que s’ha tret la barba!
Em va saber greu no haver reconegut el pare.
No recordo amb certesa si després se la va deixar créixer un temps, el cas és que fins l’actualitat l’he vist sense barba i és preferible, sobretot quan li fas petons.
És un home molt independent, li agrada anar a la seva, jo sóc més de l’estil de ma mare, més enganxat als fills. Des que els meus pares es van separar, quan jo tenia divuit anys, cadascú ha anat refent la seva vida i els fills hem mantingut una relació diferent amb ell.
De mica en mica i amb el successiu naixement de néts, ha anat reomplint el buit que va quedar als nostres cors.
Fa onze anys que puc celebrar aquesta data.
Em sento pare orgullós de ser-ho. Volia criar els meus fills i ho vaig aconseguir. Amb l’Ariadna ho vaig poder combinar millor que amb en Joel per qüestions de feina, però quan puc i la feina m’ho permet, aprofito per estar amb ells a pesar que cada cop se’m fa més difícil, l’Ariadna reclama més llibertat i en Joel també, jo també la reclamo de vegades, és clar.
Vull aprofitar el bloc per felicitar al meu pare, a qui el destí tenia preparat un futur incert, però a qui vull agrair que, com a pare, faci l’esforç de recuperar tot allò que va perdre.
També és l’avi dels meus fills i del meu nebot, ara és el moment de gaudir-ne.
També vull felicitar els pares que se sentin orgullosos de ser-ho, a més dels Joseps i Josepes, Peps i Pepes d’arreu!
2 comentaris:
Hola Sergi, gracias por reconorme como padre. Se que soy independiente como tu dices.Siempre que me fue posible, y yo lo recuerdo, pasabamos bastante tiempo unidos, pero a partir de cierta edad, me separaron las circunstancias.
Ahora a mi edad, dispongo de algo de mas tiempo para compartir mis sentimientos hacia todos vosotros.
A La reciproca, te felicito a ti como buen padre que estas demostrando que eres
Un Beso
Vull aclarir als que lectors del bloc que el meu pare és el meu pare biològic, per si hi ha algú que ho hagi interpretat malament.
Al meu pare li dic que recordo moltíssims moments passats junts, retalls dels quals aniré publicant al bloc. Una abraçada i petons del teu fill.
Ah! I no oblideu el scanner.
(L'eina que s'usa per digitalitzar fotos, per si algú pensa en temes de salut :)
Publica un comentari a l'entrada