Històries per no dormir

He estat cagat de por en multitud d’ocasions (la majoria de petit, és clar), excepte amb la nena de El exorcista que no vull ni recordar.

La iaia Matilde, mare de mon pare, sempre parlava d’el fraile mutilón. Segons ella era un frare que apareixia si no et portaves bé, venia i et tallava una mà (o una altra part del cos...). Bonica història, educativa si més no.

Algú em va explicar la història de la mano negra que apareixia si estiraves la cadena del vàter tres vegades seguides i no estic segur si et matava o t’atonyinava, jo per si de cas mai ho vaig fer (avui dia amb la sequera, recomano no estirar-la ni una vegada sencera).

* * *

Un estiu a L’Escala érem amb els tiets Paco i Juani. Aprofitant que jo era el gran de tres germans i tenia la història de la mano negra força recent, la vaig explicar als meus germans. Ells m’escoltaven atentament, amb els ulls (preciosos els punyeteros) oberts com taronges.

De nit, mentre tothom dormia, jo em cagava de por i anava a l’habitació dels tiets dient:

-Tinc por!

I els meus germans dormien com si res...
Per mi era un malson estar al llit, envoltat de cavallers amb espelmes (armadura inclosa) i guants negres... Jo em tapava amb els llençols fins les orelles i recordo que em costà molt desprendre'm d’aquells cavallers. M'ofegava de calor molts cops fins que aconseguia treure el nas per a respirar...

D’aquella experiència em quedà que fins ben grandet dormia tapat fins les orelles. Si venen els cavallers, que m’arrenquin el nas i els ulls, però les orelles no podran ni tocar-les! –pensava. Curiosament el meu fill fa el mateix.

* * *

Érem uns quants amics i amigues de catorze anys al pati de la casa del Pedró de Palamós. Al vespre explicàvem fenòmens paranormals, històries estranyes per posar els pèls de punta a prop de la porta del carrer de baix (on teníem una hamaca penjada d’un arbre). Algú que passava per allà ens sentí i s’hi quedà a escoltar.
Amb molta calma va esperar que la història arribés al punt més àlgid. Quan teníem el crit a punt per sortir de la boca, aquesta "persona" llançà una bossa d'escombraries per damunt de la tanca i caigué al nostre costat. Vam cridar tots a l’hora, quin esglai!

Deixàrem d'explicar històries perquè mai sabérem si allò havia estat fruit d’algun veí o d’una força paranormal...

* * *

Vaig patir el primer impacte que recordo als nou anys. Era un dissabte a la tarda, ma mare treballava a la perruqueria del pis i nosaltres érem a casa de l’Edu, el veí de baix. Aquell dia tocava sessió de cinema a La "única" i havien programat una pel·lícula molt oportuna per una tarda de dissabte: El hombre lobo (i la mare que el va parir, afegiria...). Vaig assumir que ja era prou gran per veure aquella pel·lícula (encara que deien que feia por). Ens asseguérem en família (la de l’Edu, avis inclosos), davant del televisor per passar una "estona agradable", però tan aviat com començà la pel·lícula, vaig veure que allò era massa pels meus nervis.

M’anava mossegant les ungles i mirant d’esquitllentes la tele fins que no ho vaig poder suportar més i em vaig aixecar.

-Què tens Sergi? –em preguntà la mare de l’Edu, dolçament.
-Em sembla que tinc una mica de gana... –vaig dir i ella esbossà un somriure.
Em vaig desplaçar a la cuina, però, des d’allà estant, encara podia veure algunes imatges de la transformació. M’ajupia rere la butaca d’un dels avis, mossegava ungles, anava al rebedor (des de la cuina), però allà també arribaven les imatges... (Qui havia dissenyat aquell pis, un arquitecte malèvol parent de Dràcula?!?) La mare de l’Edu es preocupava, però els altres se’n fotien de mi.

-Tranquil Sergi, no passa res, només és una pel·lícula --em deia ella.
Si ja ho sabia allò! Em moria de ganes de dir-li que dins del meu cap allò era una realitat, sabia del cert que no podria aclucar els ulls en setmanes, però no li ho vaig dir, em vaig fer el valent. (Qui em manava a mi anar a veure la tele a casa l’Edu?). No tenia escapatòria, tornava al menjador sense ungles i sense pell als dits, podia, fins i tot, assaborir els ossos dels dits entre la carn ­ (m’estava menjant a mi mateix dels nervis, auto-canibalisme!).

Vaig respirar alleujat quan s'acabà, però les maleïdes imatges continuaven dins del meu cervell. Vaig estar mesos passant-ho malament a les nits. Aquell episodi em quedà marcat.

En totes les pel·lícules que hi ha alguna transformació estranya cada cop que ho he vist, se’m posa la carn de gallina i unes pessigolles em recorren l’esquena per esclatar al meu clatell. Què dir del Thriller de Michael Jackson? M'agafà grandet, però la pell de gallina al final!

* * *

De la pel·lícula Lobo només vaig voler veure les escenes on sortia la Michelle Pfeiffer (per ella, no pel Jack Nicholson), i això que ja tenia una edat...

Michelle Pfeiffer (aprofito per colar una foto i refer-me de l'esglai de l'anterior...)

* * *

A Palamós (per fer-me l'home) vam anar amb el meu germà i les nòvies al cinema, a veure doble sessió de terror: Viernes 13 i Al final de la escalera. Quin fart de patir, però havia d’aguantar (tenia catorze anys i el meu germà, dotze!).
No entenc què agrada tant de passar-ho malament veient una pel·lícula, per això m’agraden més les pel·lícules de riure (d’aquelles que pagues, però t’ho passes bé, no com una vegada que vaig comprar un partit del Barça contra el Celta a la tele i els tios van i perden!)

* * *

A la vida real, una de les vegades que he notat allò de la pell de gallina i les pessigolles a l’esquena va ser un dia després de veure El sexto sentido, aquella del nen que xiuxiueja allò de:

-En ocasiones veo mueertosss...

Sovint arribo a casa de nit i els nens ja dormen (cada vegada menys). Jo era a la meva habitació en silenci, per no despertar-los. Em posava el pijama de cara a l’armari i d’esquena a la porta. Pensava en la pel·lícula, en aquell nen, en les imatges i de cop sento una veu que xiuxiueja al meu darrere:

-Estàsss aquíii...

Coll...ns, m’hi cago!

Em giro i en Joel em saluda (no havia parlat amb veu alta per no despertar sa germana). Si el llum de l’habitació no m’hagués mostrat la figura del meu fill, m’hagués agafat un cobriment de cor allà mateix!

Als diaris: Trobat home mort a causa de la salutació sigilosa del seu fill...