diumenge, 16 de març de 2008

Programació infantil, dissabte tarda

El meu fill de set anys va veure ahir la pel·lícula: Las tortugas Ninja 2: El secreto de los mocos verdes a la cadena Cuatro, de 16.30 a 18.00 h. cadena progre entre les progres. Li vaig deixar veure perquè segons la qualificació moral era apte per a tots els públics.
No em ficaré en el títol fastigós, tot i que la versió original no fa referència explícita als mocs, sinó al llot que es forma al fons de l'aigua estancada, ni en si conté més o menys escenes de violència, a fi de comptes són ninjes i no esperes precisament que siguin angelets els ninjes, però en quant a la traducció per al doblatge, feta per, segons consta, ?, penso:
No hi ha una expressió vàlida i apte per a l’exaltació d’alegria que fan les tortugues cap al final de la pel·lícula -almenys les que jo vaig sentir un parell de cops- on les quatre protagonistes xoquen les mans tot dient:

-De puta madre!

Mira que n'és de rica la llengua de Cervantes en expressions més o menys encertades per donar a entendre el mateix concepte, però no, és clar, per a un traductor de pel·lícules és més fàcil això, no?
Potser és que la versió original diu:

-Mother fucker! que ve a dir el mateix. Encara que així fos, no seria el mateix traduir-ho per:
Fantàstic! Fabulós! O fins i tot OK!
Un OK estaria bé, podria expressar que no hi ha baixes –0 killed- entre els teus i respecta el caràcter USA de la pel·lícula.

Segur que no hi hauria gaire queixes per part dels pares en aquest sentit i com que a les tortugues no els pots llegir els llavis, ningú en notaria la diferència.

Bé que es va fer amb la pel·lícula Terminator on cada cop que l'Arnold Schwarzenegger deia:

-Hasta la vista, baby... a Espanya era traduït per un: -Sayonara, baby...

No critico aquest canvi, potser es tracta de canviar l’idioma com quan en una pel·lícula americana doblada al català els del servei, llatinoamericans generalment, continuen expressant-se en castellà. Un dels casos més flagrants succeït aquí, a la nostra TV3, va ser la sèrie d’humor Hotel Fawlty, on ens van fer creure que el Manuel era un cambrer sòmines mexicà, però en la versió original era un cambrer espanyol, de Barcelona. No hagués agradat aquí això...

Tornant a Cuatro, què es pot esperar d’una cadena que programa Pressing Catch dissabtes i diumenges a les 15.30h. Haurien de fer-ho de matinada i els pares ens estalviaríem d’haver de raonar i donar explicacions als fills contaminats d’aquesta moda. Algú dirà que és un espectacle i que no es fan mal, només faltaria que hi hagués esquitxades de sang i tot!

Per espectacle que reposin Los Payasos de la Tele o el palindròmic Circ Cric de Tortell Poltrona, -Ah, no! Que és la cadena progre...

Quins elements consideren vàlids les persones que estableixen la qualificació moral del cinema?
Cal que els nens, entestats d’altra banda a veure aquestes pel·lícules, rebin aquest tipus d'estímuls?

La primera vegada que vaig sentir la paraula puta va ser al Belloch de la boca d'un nen per insultar a un altre dient-li: fill de puta. Teníem la mateixa edat que el meu fill, set anyets i em vaig quedar a escoltar com el professor present, el Cayetano Rilova, renyava a l'insultador, que evidentment no era conscient del què acabava de dir, explicant-li el sentit d'aquella expressió.

Casualment aquesta setmana em va cridar l'atenció la professora del Joel perquè a l'hora de dinar havia insultat una monitora del menjador. La versió del meu fill era que havia patit un greuge comparatiu, ja que no li deixaven jugar amb unes rodes al pati per por que es fes mal, però en canvi a uns altres nens no els havia dit res. La resposta del meu fill va ser contestar la monitora dient: merda podrida.

Potser la propera vegada, espero que no passi, en Joel utilitzarà una expressió més semblant a la de la pel·lícula i ja hi tornarem a ser.

La culpa?

Nostra, els pares no sabem educar, segurament sigui cert, hauríem de començar per denunciar casos com aquest i no permetre veure als nens aquestes coses, però tot i així, sempre hi haurà algun pare que, per evitar raonar amb el fill, premi al comandament el número set i embruti el cap del seu nano amb escenes patètiques d’homes mig despullats. O potser és una excusa del pare per poder gaudir de l’espectacle femení de Pressing Catch ? Aquest, sobretot, l’haurien de fer de matinada.

3 comentaris:

Núria ha dit...

Quàntes veritats exposes en un sol escrit! Aquesta tele-porqueria que ens encolomen no té prou present l'educació. Ja en podem parlar tots i preguntar-nos qui ha d'educar, que la TV es queda al marge. I de les traduccions, en podríem escriure llibres!

bajoqueta ha dit...

Jo recordo quan era menuda els famosos rombos. Allò era sagrat, per vore alguna peli amb un rombo havies de sobornar a tothom, i sempre que no fos de sexe ni res d'això. Alguna de por i para de comptar. Tampoc cal ser tant radical. Però entre el molt i el poc hi ha un terme mig. Ara fan de tot a totes hores, i clar, com los dius tanca la tele a les 5 de la tarde? És molt difícil intentar educar bé si a la tele fan lo que fan. L'altre dia jo també me vaig enterar que juguen al PRESSING CATCH este, ja me diràs quines coses de jugar. Ells no saben separar el que és veritat o no, així que potser està en la mà dels pares intentar denunciar com tu dius estes coses, encara que és difícil si els que manen no ajuden i estan per altres coses.

SERGI MAESTRO ha dit...

Per Núria i bajoqueta:
Mentre sóc a casa procuro controlar i moltes vegades s'escapa alguna cosa.
De res serveix que diguin que una sèrie al K3 que es diu "tots cinc" és per majors de tretze quan la meva filla amb onze l'ha de veure perquè sinó és la única que no la veu de la seva classe. El problema el tinc jo. Per cert bajoqueta, estic preparant un escrit d'això dels rombos per més endavant, és un tema que vam patir molt sovint i ja en parlaré.
Gràcies pels vostres comentaris!

Què hem fet els del PiT darrerament?