A punt pels quaranta...

Mentre gaudeixo dels darrers dies de pseudo-joventut divago...

Passen retalls de la meva vida per la ment -no és que estigui dins el túnel veient la llum.

Sóc a punt de donar el salt cap a la maduresa sensata, no sé si seré capaç d’assumir la cordura que caracteritza la gent de mitjana edat, sempre m’he vist incapaç de mantenir un dia sencer de seriositat, sempre trobo una frase a la que li puc donar la volta i extreure-li el doble sentit, em fa riure. Veig la vida en clau d’humor, ja sé que no tot pot ser ji, ji , ja, ja, però ja m’està bé així.

Com ja fa anys que intento renovar el carnet jove i no em deixen, m’he fet la idea que sóc gran. Un és jove o vell d’esperit, no d’edat, almenys això és el que es van entestar en fer-nos entendre els anunciants d’aigua embotellada, no són els anys el què pesa, pesen els quilos, si no fos així:

-Podríem mesurar el pes dels anys? Suposo que un any pesaria menys que quaranta, llavors conforme fas anys augmentes pes, almenys en el meu cas.

És cert, he posat dues espelmes amb el número 39 a la bàscula i pesen poc comparat amb quan hi he pujat jo sencer. La nostra bàscula cada vegada es queixa més de la càrrega que ha de suportar al damunt!

Quina sensació d’edat tenim? Si no ens poguéssim mirar al mirall, quina edat tindríem?

Jo, com resa la cançó, farà vint anys que tinc vint anys... d’esperit, així és com penso que sóc, però físicament no puc fer les mateixes coses que feia abans.

Encara que de vegades em comporti com un nen, no em trec del cap que la vida passa, les setmanes s’escurcen i els caps de setmana van passant un rere l’altre, i això no s’atura.

Estic tranquil per què segons un dermatòleg a qui ha entrevistat en Toni Clapés al Versió a Rac1, els cabells que trobem a la pica al matí, els de la pinta, els que queden damunt l’espatlla i fins i tot a la dutxa, no són símptoma que ens haguem de quedar calbs, és que els canviem, de vuitanta a noranta cada dia.

Només divagava...