Enyorança

La meva dona va marxar ahir a Mallorca, diu que a un curset d’estètica dels molts que fa, però penso que s’ho va fer venir bé per descansar de tot el que ha hagut de coordinar pel meu aniversari.

Abans de marxar em va donar algunes instruccions pel cap de setmana com les coses que s'havien de comprar, què haurien de sopar els nens, etc.

Vaig confeccionar una mini llista a la pissarreta de la nevera i li vaig fer una foto amb el mòbil aprofitant la tecnologia. Fuet, tomàquets per sucar al pa i llibrets de llom pels nens, tot ho podia comprar al mateix carrer on havia de fer un encàrrec. Havíem dinat canalons a casa amb la Penélope, fets a la mateixa botiga on aniria a comprar.

A la tarda i després de l’encàrrec, faig cap a la botiga a comprar. Uns metres abans busco la fotografia al mòbil, però em dóna un error i no apareix, ja està, cagada pastoret!
Dues coses tenia clares: Fuet i tomàquets per sucar. Truco al mòbil de l’Ariadna amb l’esperança que em llegeixi la llarga llista de la nevera, però surt el contestador.

Entro a la botiga i agafo llonganissa al buit, l’encarregat em diu si és allò només i li dic:
-No, també voldriaaa... d’aixòooo... canalons, que els feu molt bons.
No fa ni quatre hores que la meva dona ha marxat i ja l’enyoro. Tota la tranquilitat de saber que cadascú fa la seva tasca a casa et manca quan ets sol davant del perill. Volia fer-ho bé per no acabar sopant pizza o bikinis.

Al vespre a casa, la cangur dels nens, l’Elena, em pregunta pels llibrets de llom i jo li explico allò de la foto del mòbil. Jo em faré un entrepà de pa amb tomàquet amb llonganissa, com ja he anat a comprar tomàquets i la llonganiss... sona el telèfon.

-Hola cariño, ya hemos llegado a Mallorca... bla, bla, bla, ... estamos en el taxi camino al hotel.

Li explico allò de la foto del mòbil y riu. Mentre parlem em vaig adonant que he oblidat una petita cosa, comprar tomàquets per sucar està bé, però has de tenir pa on sucar-los si no vols fer-ho sobre les galetes Maria. La meva dona sempre compra el pa i no hi he caigut, com no era a la llista. Ens acomiadem, penjo i surto a tot drap a comprar pa, tinc deu minuts abans no tanquin. Sis hores que no hi és i com l’enyoro.

Aquest matí, d’hora, molt d’hora, passejava per la immensitat del bosc dels somnis, allà on la nostra ment es desferma i va de bracet amb la senyora imaginació, el lloc on tot és possible i no ets del tot conscient del què fas.

Em permeto aquesta llicència per no dir que dormia profundament com una marmota, no estic segur si em trobava immers en la fase REM del son, on patim els somnis més intensos o a l’Apetecandemor, l’estatus on ets del tot incapaç de recordar allò que has somniat, voluntàriament o no –fenomen semblant a l’estranya pèrdua de memòria enmig d’una ressaca després d’una borratxera que vols oblidar.

Amb tot el llit per mi sol, la meva posició era similar a la que adopten els que es llancen al buit des d’una avioneta, de boca terrosa, amb els braços completament estirats, el coixí damunt del cap i les cames molt separades, talment com l’home de Vitrubi caigut d'un cinquè pis.

De sobte sona el despertador, o és el telèfon? No, el despertador, però qui l’ha posat si avui és dissabte? És el telèfon, no hi ha dubte, però qui truca a aquestes hores? M’apropo a la tauleta de la Penélope i despenjo...

-Ssssí...?
-No me digas que os habéis dormido? -diu una veu semblant a la de la meva dona.
-Cómo? Qué dices? -desperto- Cariño hoy es sábado -li dic.
-...?

Queda en silenci per un moment i es disculpa, creia que era divendres. En la seva preocupació per nosaltres, que tot fos a lloc i controlat, se li ha passat aquest petit detall.

Enyorança no seria precisament la paraula que hagués usat en aquell moment, però és la meva dona i el que compta és la intenció, casualment als pocs minuts s’han anat llevant els meus fills i jo amb ells.

Penélope, dues cosetes:
Tranquil·la, passa-t’ho bé, aprèn molt i relaxa’t, que nosaltres estem de conya com pots imaginar. He inflat les rodes de les bicicletes dels nens, els donaré diners a cadascun per passar el què queda i unes claus de casa, si volen fer una festa els he dit que ho vull tot recollit per quan tornis, jo ara marxo a un balneari i ja tornaré diumenge, gairebé com tu, a l’hora del futbol.
T’estima i t’enyora.
El teu marit.