Les ulleres són aquelles finestretes que els que no hi veiem bé posem al davant dels nostres ulls, en el meu cas -que és el que conec- té aquest paral·lelisme: Sense ulleres veig la vida borrosa, talment com si la observés a través d'una cortina fina. Quan em col·loco les finestres damunt del nas tinc la mateixa sensació que la de córrer la cortina, de sobte el món cobra vivesa i finesa.
Pels que som abnegats portadors d'ulleres la pluja és odiosa. Fa més de vint anys que en porto i cada vegada que plou se’m mullen i les haig de netejar. Si no fos per les ulleres, no correria pel carrer en sentir les gotes al cap, és més, m’agrada mullar-me sota la fina pluja.
M’ha passat pel cap en alguna ocasió operar-me, però em fa por, sóc capaç de suportar que em punxin els testicles -com relato en l’escrit Vasectomia- però els ulls que no me’ls toquin.
També he dut lents de contacte, però els meus ulls no les toleren bé i és força pesat.
Aquesta setmana ha plogut, poc, però ha plogut i me n’he alegrat, la manca d’aigua és greu segons diuen els experts i fa temps que anem prenent consciència. No he renegat quan les gotes han cobert els cristalls de les finestretes que em mostren el món com és en realitat, ans al contrari, me n’he alegrat i molt.
Malauradament aquest cap de setmana torna a lluir el sol, que bé que hagués anat poder estar al sofà de casa amb un bon llibre entre mans mentre escoltem els sons del carrer:
Ploooou, i a defora bufa es vent...
5 comentaris:
Per cert, m'agrada molt la foto!
Com dius tu, ja sigui per la pluja o per anar sense ulleres, veure-hi una mica borros de tant en tant tampoc es dolent. Ja ho deia, el Pere Calders, que pels miops el mon tenia els contorns mes dolços.
Dani, per cert, gràcies pel teu comentari.
Martona:
Això d'en Calders devia ser per que els miops sense ulleres hem de tastar la sal abans de posar-la a l'amanida, no fos cas que passés el què em va passar al restaurant de Roses: http://elmeumonpetit.blogspot.com/2008/02/treballant-roses.html
Salut als dos!
Ahir al migdia després de dinar, quan sortia atabalada cap a la feina, em vaig olvidar les ulleres. No les porto sempre, puc permetre'm anar pel carrer sense elles, però per treballar davant l'ordinador, llegir, mirar la tele, conduir, millor si les porto. Vaig volar per poder-les agafar sense que em deixés l'autobus. És com una inseguretat no portar-les a sobre. Però també penso que gràcies a elles el món se veu més clar. Jo no sé si m'operaria... em faria por crec. Encara que la gent que ho ha fet després no se n'arrepenteixen.
Bajoqueta, crec que el fet de no haver-les de dur sempre és un inconvenient per això que dius que te les pots oblidar, però poder sentir la fina pluja a la cara sense mullar-te les ulleres és un plaer.
Salut i lo riu és vida!
Publica un comentari a l'entrada