El retorn als orígens es va fer palès ahir mateix. Després que el mico baixés de l’arbre per esdevenir home segons les teories de l’evolució humana, l’home tornà a l’arbre.
Ahir al matí vam anar d’excursió a Canyamars, al Bosc Vertical dins el Parc Natural del Montnegre-El Corredor. Érem un grup de sis matrimonis amb tots els respectius fills, en total: vint-i-vuit ànimes deleroses per fruir d’una nova aventura.
Ahir al matí vam anar d’excursió a Canyamars, al Bosc Vertical dins el Parc Natural del Montnegre-El Corredor. Érem un grup de sis matrimonis amb tots els respectius fills, en total: vint-i-vuit ànimes deleroses per fruir d’una nova aventura.
El Bosc Vertical és un tros de bosc que té la peculiaritat de fer-te passejar per diferents recorreguts, d’arbre en arbre per mitjà de cables, ponts, passarel·les, cilindres, tirolines i, fins i tot, lianes a lo Tarzàn que acaben en una xarxa a lo Spiderman. Similar en quant a concepte, i salvant les distàncies, a una pista americana, però a una alçada considerable del terra, en ocasions a escassos metres de les copes dels pins. Portàvem nens a partir de quatre anys i entrepans i begudes per a la zona de picnic.
Tots vam passar la nostra experiència i cadascú va triar el recorregut més adient per les seves possibilitats físiques. M’abstinc de donar-vos informació que per això ja tenen la seva pàgina on queda tot ben explicat, us l’enllaço al final de l’escrit.
Quan teníem onze anys, els Reis van portar a l’Edu una torre dels GeyperMan des d’on sortia un cordillet que havies de lligar a algun moble i servia per desplaçar el ninot a mode de tirolina. Un dia jugant al Patio de la Abuela, vam trobar el manillar d’una bicicleta i la bombeta del nostre contaminat cervell se’ns va il·luminar, vam aprofitar per lligar l’extrem d’una corda a un arbre i l’altre a algun lloc una mica més avall, l’Edu va estrenar la nostra particular tirolina, va agafar el manillar, el va muntar a la corda i es va deixar anar cap avall. Els primers dos metres van anar bé davant l’enlluernament dels nostres ulls i la incertesa dels de l’Edu, però de sobte la corda es va desfermar i l’Edu va caure de cul a terra amb tanta mala sort que el seu clatell va picar amb una pedra grossa que hi havia a mig camí. Va quedar estès a terra i nosaltres ens hi vam atansar espantats pel que acabàvem de veure. Per sort no va estar res, aparentment, perquè l’Edu sempre ha estat un pèl tocat –ho dic amb tot el carinyo del món i els que ens coneixen ja ho saben- però allò va fer que reprimíssim, en part, el nostre desig d'aventures. I és que no teníem a l’abast un món com el que ahir vam gaudir tots plegats, de ser així potser ara estaríem en alguna expedició arreu del món.
Salvat el tràngol d’ordenar tanta gent a l’hora de triar recorregut, ens van col·locar els arnesos a tots i ens va alliçonar un dels monitors naranjitos que duia rastes al cap. Ho dic així emprant la mateixa paraula que ell: Naranjito per la samarreta color taronja que llueixen. Després de la teoria ve la pràctica i vam passar tots per l’adreçador, és vital estar en tot moment assegurat amb el mosquetó o la politja, o tots dos alhora.
Tots vam passar la nostra experiència i cadascú va triar el recorregut més adient per les seves possibilitats físiques. M’abstinc de donar-vos informació que per això ja tenen la seva pàgina on queda tot ben explicat, us l’enllaço al final de l’escrit.
Quan teníem onze anys, els Reis van portar a l’Edu una torre dels GeyperMan des d’on sortia un cordillet que havies de lligar a algun moble i servia per desplaçar el ninot a mode de tirolina. Un dia jugant al Patio de la Abuela, vam trobar el manillar d’una bicicleta i la bombeta del nostre contaminat cervell se’ns va il·luminar, vam aprofitar per lligar l’extrem d’una corda a un arbre i l’altre a algun lloc una mica més avall, l’Edu va estrenar la nostra particular tirolina, va agafar el manillar, el va muntar a la corda i es va deixar anar cap avall. Els primers dos metres van anar bé davant l’enlluernament dels nostres ulls i la incertesa dels de l’Edu, però de sobte la corda es va desfermar i l’Edu va caure de cul a terra amb tanta mala sort que el seu clatell va picar amb una pedra grossa que hi havia a mig camí. Va quedar estès a terra i nosaltres ens hi vam atansar espantats pel que acabàvem de veure. Per sort no va estar res, aparentment, perquè l’Edu sempre ha estat un pèl tocat –ho dic amb tot el carinyo del món i els que ens coneixen ja ho saben- però allò va fer que reprimíssim, en part, el nostre desig d'aventures. I és que no teníem a l’abast un món com el que ahir vam gaudir tots plegats, de ser així potser ara estaríem en alguna expedició arreu del món.
Salvat el tràngol d’ordenar tanta gent a l’hora de triar recorregut, ens van col·locar els arnesos a tots i ens va alliçonar un dels monitors naranjitos que duia rastes al cap. Ho dic així emprant la mateixa paraula que ell: Naranjito per la samarreta color taronja que llueixen. Després de la teoria ve la pràctica i vam passar tots per l’adreçador, és vital estar en tot moment assegurat amb el mosquetó o la politja, o tots dos alhora.
Dels dos recorreguts que hi ha més difícils, vaig triar el recorregut Canopy, menys físic i més impressionant en quant a l’alçada. Una mica més d’una hora de passeig pel bosc sense trepitjar el terra, tot i fer drecera quan vam arribar la liana, ens va fer cosa anar a petar a una xarxa. La propera vegada –per que hi tornarem- m’hi fotré a totes, ja que et sents segur en tot moment i arriba un punt que sembla que t’hagis dedicat tota la vida a treballar penjat empalmant cables –com els de la Telefònica.
De tota manera, quant ets a un metre del terra fent pràctiques et fa respecte, però en una tirolina a vint metres de la pinassa i les roques del terra has d’estar ben segur del què fas, no?
Haig de dir que hi ha moments d’alçada que impressionen, almenys en el meu cas, ara bé, si un escalador llegeix això imagino que serà com si li expliqués al Fernando Alonso la meva experiència amb els Karts –això ho escriuré en un altre post.
Després de dinar, els nens van repetir l’experiència i vaig aprofitar per fer fotos i comprovar la traça que hi van agafar tots. Haig de reconèixer que l’Ariadna no em preocupava gaire, és responsable i molt curosa amb el què fa, el que em preocupava més era en Joel, atabalat i esbojarrat s’anava desprenent del mosquetó a uns quatre metres damunt del meu cap i hi havia moments de patiment més propi de ma mare, però també va demostrar, amb quasi vuit anys, que ho té clar.
El Bosc Vertical és una experiència del tot recomanable a petits i grans que no pateixin de vertigen. L’aventura i les noves sensacions són saludables, canvies el teu punt de vista, de passejar pel bosc alçant el cap per copsar els rajos de sol entre les branques passes a contemplar la vegetació i la pinassa del terra a vista d’ocell. Si voleu anar-hi millor fer reserva prèvia, cliqueu el logo:
De tota manera, quant ets a un metre del terra fent pràctiques et fa respecte, però en una tirolina a vint metres de la pinassa i les roques del terra has d’estar ben segur del què fas, no?
Haig de dir que hi ha moments d’alçada que impressionen, almenys en el meu cas, ara bé, si un escalador llegeix això imagino que serà com si li expliqués al Fernando Alonso la meva experiència amb els Karts –això ho escriuré en un altre post.
Després de dinar, els nens van repetir l’experiència i vaig aprofitar per fer fotos i comprovar la traça que hi van agafar tots. Haig de reconèixer que l’Ariadna no em preocupava gaire, és responsable i molt curosa amb el què fa, el que em preocupava més era en Joel, atabalat i esbojarrat s’anava desprenent del mosquetó a uns quatre metres damunt del meu cap i hi havia moments de patiment més propi de ma mare, però també va demostrar, amb quasi vuit anys, que ho té clar.
El Bosc Vertical és una experiència del tot recomanable a petits i grans que no pateixin de vertigen. L’aventura i les noves sensacions són saludables, canvies el teu punt de vista, de passejar pel bosc alçant el cap per copsar els rajos de sol entre les branques passes a contemplar la vegetació i la pinassa del terra a vista d’ocell. Si voleu anar-hi millor fer reserva prèvia, cliqueu el logo:
Una recomanació de darrera hora:El calçat és important, amb unes sabatilles esportives passeu, però millor que la sola sigui gruixudeta per evitar notar en excés el cable que trepitges per anar d’un arbre a l’altre en algunes ocasions, és a dir, si noteu les pedretes d’un camí, poseu-vos unes altres i si no voleu arribar amb peus bífids com la llengua d’una serp, mai porteu xancletes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada