Primers passos (Tenerife)

Aquest escrit és continuació de:
Volant del niu (cap a Tenerife).

El mateix dia que vam arribar al port de Santa Cruz de Tenerife ens vam dirigir a veure l'Antonia, l’amiga dels meus sogres que ens havia de donar feina. Ella era una barcelonina que va marxar a Tenerife de jove i s'hi va quedar per sempre.

Em tocava renovar el DNI i com encara no teníem lloc per anar a viure ens vam empadronar a casa seva, una adreça força fàcil: carrer Belisario Guimerá del Castillo Valero, intentar encabir això en la casella corresponent d’un DNI dels vells és més difícil que fer la signatura dins el requadre que et donaven, va ser sorprenent l'habilitat del funcionari de torn que, fent gala d'una capacitat de síntesi brutal, va plantar al meu nou DNI una cosa semblant a això: Bel. Guim. del Cast. Val. i ja s'espavilaria la policia a trobar-me si em buscava! -el mateix funcionari també va canviar el nom de la ciutat on vaig néixer, Granollers, per un curiós: Granowers, tot i que era normal que no ho entengués, ja que ho vaig escriure en majúscules i en català... mea culpa.

Ja teníem ganes de començar a treballar i demostrar que estàvem preparats per assolir el repte d’una nova vida en comú.
Quina sorpresa va ser arribar a Santa Cruz i descobrir que Doña Antonia -com es diu allà- que tants problemes tenia per tirar endavant la pizzeria, la botiga de roba del davant i el centre d’estètica de dalt, ja havia solucionat gran part d'ells gràcies a la seva filla menor, la Yolanda -noia de la nostra edat. La germana gran continuava treballant a una agència de viatges i no tenia interés en treballar per la mare.

Per un costat, ja tenia un encarregat que l’ajudava en la pizzeria i per l’altre, la Yolanda havia començat a estudiar estètica i combinava horaris amb la mare per atendre botiga i centre d’estètica. Suposo que el favor que havíem de rebre el vam fer nosaltres a aquella família, perquè gràcies a la nostra arribada a l’illa els ulls de la noia es van obrir davant la possibilitat de quedar-se estancada venent peces de roba a la botigueta.

L'Antonia ens va convidar a dinar a la pizzeria i vam parlar de coses de família –més aviat de la seva- però de feina res, evasives, jo em sentia decebut i confós. Anava captant que no hi havia feina per mi en aquell lloc. Afortunadament la doña ja havia contactat amb una esteticista que necessitava personal al seu centre, però era a més de setanta quilòmetres de Santa Cruz, a Playa de las Américas.

La nostra intenció era buscar un lloc per viure a Santa Cruz, la capital, però en vista de l’èxit, aquella mateixa tarda vam recollir les maletes que havíem deixat a casa de la dona i vam marxar cap a Los Cristianos, al pis que els sogres habitaven en època de vacances, un cop acabada la temporada del restaurant de Roses.

Allò no era el què estava previst i va ser un cop dur, però confiàvem que sortiríem d’aquella.

Abans de marxar cap a Tenerife, vaig preparar un As a la màniga: havia contactat amb uns amics de ma mare que tenien a Llinars del Vallès una empresa distribuïdora d’antenes parabòliques i buscaven algú jove i de confiança per fer d’encarregat d’un magatzem de distribució que pretenien muntar a Tenerife. No volien un gat vell que pogués fer-los el salt i, segons ells mateixos, jo era la millor opció, això em va omplir d’esperança. En aquell temps, mentre a la Península ja rebíem algunes cadenes privades, les illes només rebien els dos canals de Televisión Española. L’imminent llançament d’un nou satèl·lit –o una cosa semblant- que donaria més llum a les Canàries augurava un futur prometedor en aquest sector.

La Penélope i el seu currículum van superar l’entrevista de treball sobradament, no en va duia bones referències de l’amiga dels sogres i a més havia estudiat en una de les millors acadèmies de Barcelona, quan vivia a casa nostra.

Ella va començar a treballar de seguida al centre d’estètica entre Playa de las Américas i Los Cristianos, en una zona que es deia El Camisón –sense comentaris- amb la Dorita, una asturiana molt agradable que passava dels trenta anys, casada amb l’Armando, un dentista també asturià d’edat similar que tenia consulta a l’altra banda de las Américas. Als nostres ulls eren un matrimoni gran si ho comparàvem amb la nostra edat, vint-i-dos.

A mi, com a aturat que era, em tocava anar a fer cua a l’oficina de l’Inem de Granadilla de Abona a les sis del matí per poder realitzar els tràmits i gestions que allò requeria, molt pesat tot plegat, és clar.
En una de les moltes cues que vaig fer al carrer per segellar la cartilla de l’atur, des de l’acera estant i a través d’una finestra, es podia veure la tele del bar, on curiosament feien el programa Digui-digui i em va fer molta gràcia, fins i tot hi havia algú que s’ho mirava!

De vegades quan era a casa trucava a l'empresa de Llinars:

- Bon dia, voldria parlar amb en David...
- De part?
- Sóc en Sergi M. de Tenerife.
- Un moment si us plau...
- ...
- Sí, David?
- Digues...
- Com està el tema?
- Estem esperant que llancin el nou satèl·lit, ja hem muntat un magatzem a Portugal i aviat anirem a muntar al Japó... ja et trucaré quan estigui a punt.
- D’acord... –responia jo prudent.

Anaven passant els dies, les setmanes i els mesos, obrien nous magatzems de distribució, però el coll...ns de satèl·lit que havia d’abastir de senyal a les illes no el fotien en marxa i jo m’anava desesperant...

Trucava poques vegades per prudència i perquè la resposta sempre era la mateixa, fins que vaig decidir no trucar mai més i esperar que em truquessin ells.

No sé si es va arribar a llençar el satèl·lit de merda, ni tan sols sé si n’hi va haver mai cap de satèl·lit, el què sí sé és que ells mai em van trucar, ni tan sols per comunicar-me que no muntarien res a Tenerife, des d'aquí: moltes gràcies.