Ricki i Bob Marley, dos aniversaris

La música es la llengua universal per excel·lència, que aglutina gent de diferents cultures i idiomes, tothom a una. Es podria dir que cada estil musical n’és un dialecte d’aquesta llengua i, de tots els dialectes que existeixen, sens dubte el més parlat és el reggae. El seus ritmes amb els baixos oposats a la resta d’instruments van guanyar adeptes arreu del món, de fet diuen que no hi ha lloc que no hagi rebut la influència dels sons de Jamaica.

El ritme sincopat del reggae combina molt bé amb la majoria d’estils musicals, per això hi ha moltíssims artistes que l’han incorporat a la seva música. A pesar de ser ballable no és la raó principal per la qual se’l coneix, el reggae ha estat un instrument de lluita política i social.

En Jimmy Cliff va ser un dels primers exponents a donar-se a conèixer mundialment, però va ser Bob Marley i la seva gira internacional qui estengué la popularitat del reggae per tot el món, de manera que Marley, apart d’ésser considerat un sant en molts llocs, va esdevenir missatger d’esperança i revolució.

Em va impactar saber que Bob Marley havia patit un atemptat dos dies abans d’un concert gratuït per la pau a Kingston, Jamaica. Uns pistolers van entrar a casa seva i van clavar trets a ell, a la seva dona Rita i a dues persones més, entre elles el mànager Don Taylor que s’interposà en el camí d’alguna bala. Van ser hospitalitzats amb vàries ferides, però afortunadament se’n van sortir i un Marley embenat va pujar a l’escenari per dur a terme el concert. Després del concert i per por a patir un altre atemptat, Bob Marley deixà Jamaica i començà a fer gires pels Estats Units, Europa i Àfrica.

Vaig relatar aquest episodi als meus fills no fa gaire mentre escoltàvem plegats No woman, no cry i la veu se'm tallava i els ulls se'm negaven.

Els singulars temes de Bob Marley van omplir la meva oïda a casa del subministrador oficial de música del grup, en Ricki. Els dissabtes al matí els seus pares el deixaven a casa dels avis per passar el cap de setmana, al primer pis de l’edifici on vivíem nosaltres. Ma mare tenia la perruqueria al segon i en Ricki arribava molt d’hora a la porta, que era oberta, s’esmunyia entre les faldilles de les senyores que eren al rebedor i es plantava a l’habitació on dormíem el meu germà i jo, ens despertava i nosaltres, mandrosos, ens llevàvem i esmorzàvem. El cap de setmana el passàvem jugant plegats, com tres bons germans.

Avui mateix en Ricki fa els quaranta anys –de mica en mica van arribant tots- però ara en fa vint-i-set que l’atzar va fer coincidir aquesta alegre data d’aniversari amb la mort del mite: Bob Marley. Tan sols teníem tretze anys, feia pocs anys que havíem descobert el reggae i ens va saber molt greu aquell fet, des de llavors no hi ha dia que escolti reggae i no el relacioni amb en Ricki.

Amb l'esperança que us agradi i dedicada al nostre germanet adoptat:

No woman, no cry.

No woman, no cry (x4)

'cause I remember when we used to sit

in the Government yard in Trenchtown

oba, observing the hypocrites

as they would mingle with the good people we meet

good friends we have had, oh good friends we've lost

along the way

in this bright future you can't forget your past

so dry your tears I say

no woman, no cry

no woman, no cry

little darlin' don't shed no tears

no woman, no cry

said, said, said I remember when we used to sit

in the Government yard in Trenchtown

and then Georgie would make the fire light

log wood burnin' through the night

then we would cook corn meal porridge

of which I'll share with you

my feet is my only carriage

so I've got to push on through

but while I'm gone...

ev'rything's gonna be alright (x8)

so, no woman, no cry

no, no woman, no woman, no cry

oh, little darling, don't shed no tears

no woman, no cry

no woman, no woman, no woman, no cry

no woman, no cry

oh, my little darlin' please don't shed no tears

no woman, no cry, yeah.

En resum la cançó diu el següent:

No ploris dona, recordo quan sèiem al jardí del govern de Trenchtown observant com els hipòcrites es barregen amb la bona gent amb la que ens trobàvem. Bons amics hem tingut i d'altres bons amics que hem perdut pel camí. Enmig d'aquest futur brillant i clar no pots oblidar el teu passat, així que eixuga les llàgrimes dic no ploris dona, estimada meva, no deixis caure més llàgrimes. Recordo quan sèiem al pati del govern de Trenchtown i llavors Georgie feia un foc a terra, llenya cremant en la nit i cuinàvem farinetes de civada que compartia amb tu. Els meus peus són el meu únic mitjà de transport, així doncs haig de seguir endavant, però mentre jo sigui fora tot anirà bé, així que dona, no ploris.

Per molts anys Ricki!!!

Benvingut al club.